Satisfacció

Fa només tres set­ma­nes va estre­nar-se una pel·lícula d’ani­mació molt bonica que no acabo de saber si ha des­a­pa­re­gut de les car­te­lle­res cine­ma­togràfiques, però que, en tot cas, reco­mano viva­ment: Dilili en París. El seu autor és el francès Mic­hel Oce­lot, que fa uns vint anys va fer-se cèlebre amb Kiriku i la bruixa, en què un nen tan menut com espa­vi­lat és l’únic capaç de bur­lar la brui­xota que domina un poblat africà.

A Dilili en París, la pro­ta­go­nista és una nena ori­gi­na­ria de Nova Caledònia que els atzars amb un per­fum de lle­genda duen al París de la Belle Époque. Oce­lot, que tre­ba­lla a par­tir de foto­gra­fies amb les quals crea els deco­rats de la ciu­tat com un fons pel qual tran­si­ten els per­so­nat­ges encar­nats com a figu­res reta­lla­bles, fa un home­natge al París més mític volent fer pre­sent que en aque­lla efer­vescència cul­tu­ral, artística, científica i política també hi van jugar un paper impor­tant una sèrie de dones.

És així que la petita Dilili, a la qual un jove repar­ti­dor du a des­co­brir París, no només es troba amb pin­tors pro­vi­nents de l’impres­si­o­nisme i, entre altres homes artis­tes, a la vegada amb Picasso com una figura emer­gent, sinó també amb la can­tant d’òpera Emma Calvé, l’actriu Sarah Bern­hardt, l’escrip­tora Colette, la científica Marie Curie i, essent la seva edu­ca­dora, l’anar­quista Louise Mic­hel, que va ser una de les líders de la Comuna de París i, entre altres acti­vi­tats, va ser una peda­goga lliure. Pot­ser sí que Oce­lot extrema la bar­reja i fa coin­ci­dir tot­hom en aquest París de la Belle Époque, però som dins d’un conte en què les dones esmen­ta­des aju­da­ran Dilili a alli­be­rar unes nenes que, segres­ta­des per una soci­e­tat secreta, són induïdes a la sub­missió repre­sen­tada pel fet que han de cami­nar de qua­tre gra­pes amb una acti­tud ser­vil.

De fet, Oce­lot reprèn en clau femi­nista aquells fulle­tons seri­als de Louis Feui­llade que, en els ini­cis de la nar­ra­tiva cine­ma­togràfica, crea una intriga amb soci­e­tats secre­tes i cons­pi­ra­do­res que ope­ren en les cla­ve­gue­res. Ho fa amb un espe­rit joiós i opti­mista que es resu­meix en la frase con­clu­siva de Dilili: “A vega­des, la vida resulta ple­na­ment satis­factòria.” Veient aquesta pel·lícula, és pos­si­ble com­par­tir aquesta sen­sació fent-hi una vari­ant: “A vega­des, la ficció (o la ima­gi­nació) resulta ple­na­ment satis­factòria.”