Nous escenaris

Un cop acabat el cicle electoral i amb el judici vist per a sentència, només queda esperar en les properes setmanes com funcionarà el test democràtic europeu. Si la Unió Europea passarà amb nota i tindrem tres europarlamentaris amb immunitat defensant la causa de la llibertat i l’autodeterminació arreu; o bé si la coalició d’estats i de grups polítics majoritaris al Parlament (populars, socialistes i liberals) no gosarà sancionar Espanya, com sí que ho fa amb Hongria i Polònia. Aquest no és un tema menor, però tampoc serà determinant en el conflicte amb l’Estat. En tot cas, queden setmanes o pocs mesos perquè la sentència judicial ens acabi de marcar els límits de la democràcia espanyola. Ens encaminem cap a una batalla de posicions, de desgast, on acabarà guanyant qui sàpiga resistir millor en les trinxeres ja excavades, sàpiga avançar línies ampliant els aliats i obri nous fronts de lluita que debilitin l’adversari. Hi ha dos projectes per ara irreconciliables: el de la pervivència d’una Espanya unitarista de signe preconstitucional, i el d’una Catalunya sobirana amb dret a decidir democràticament el seu futur. Mentre que el segon s’ha mostrat sempre disposat a negociar, el primer està bunqueritzat. Per això, l’única estratègia vàlida per als qui abonen la causa democràtica és provocar una crisi de règim, debilitant alhora algun dels pilars mestres de l’Estat. Només si s’acumulen forces a dins i fora de Catalunya en aquesta direcció, només si s’encerta a sotragar el punt feble del règim i l’Estat, provocarem que aquest s’hagi d’asseure a negociar. Ni que sigui perquè el risc d’inestabilitat comenci a preocuparEuropa i finalment intervingui.

Els resultats de les eleccions espanyoles i les municipals han estat un bany de realisme. Especialment per a aquells que han confós Twitter amb la realitat i han amenaçat reiteradament les posicions suposadament tèbies o traïdores amb què el poble els passaria per sobre. De moment, el poble només ha passat per sobre dels aventurers, dels inflamats que han acabat fent el joc als quintacolumnistes, evitant que algun centenar de regidors i unes desenes de milers de vots s’hagin afegit a les diverses candidatures independentistes amb possibilitats.

Crec que la ciutadania ha enviat a Catalunya un missatge majoritari. Des de la banda independentista ha apostat per l’estratègia de posicions a Espanya i els ajuntaments. I des de l’espanyolisme, el repunt del PSC va en detriment de la línia més bel·ligerant de l’annexionisme espanyolista. Aquest és el combat que volen que realitzem a l’interior, on hi ha el dia a dia que s’ha de governar. També en les europees, l’electorat ha indicat que ens convé una presència internacional activa com a mostra de la irregularitat de la situació i, per això, es va votar la figura del president a l’exili. Sense engegar, però, l’estratègia no violenta de desgast de l’Estat, sense congriar en diverses lluites compartibles els 80% diversos que configuren el país, ni l’avenç en vots a l’interior per consolidar trinxeres, ni el paper agitador exterior del Consell de la República, per si mateixos ens resoldran el conflicte. Per tot plegat, quan es reclama des de diverses bandes la unitat estratègica, el primer que cal clarificar és quins són els actors d’aquesta unitat. Si som coherents amb el discurs del 80%, s’ha de convocar en aquesta taula els mateixos protagonistes que el dia 3 d’octubre van posar-se d’acord per l’aturada de país per les llibertats: una reinventada Assemblea de Catalunya que com la dels anys setanta proclami un programa fàcil d’entendre: (1) Llibertat per als presos i desjudicialització del conflicte. (2) Garantia de llibertats i drets socials homologables a les democràcies més avançades d’Europa. Fora el franquisme dels aparells de l’Estat. (3) Poder per exercir el dret d’autodeterminació que inclogui l’opció d’un estat català. (4) Fraternitat amb tots els ciutadans i pobles de l’Estat que pateixin vulneració dels seus drets.

En paral·lel a les plataformes unitàries, però sempre en sintonia amb elles, caldrà endegar campanyes de conscienciació i mobilització que reprenguin banderes que l’acceleració independentista sembla que ja hagi abandonat: el dèficit fiscal, la discriminació en inversions, la pobresa diferencial catalana, la càrrega diferencial d’acollida, la marginació del català, etc. L’accés a la Cambra de Barcelona d’un equip sobiranista hauria d’anar seguit d’altres incorporacions a institucions clau del país. I és des d’elles que es pot fer bona part d’aquesta tasca pedagògica cap als que encara no estan convençuts.