Més Tura, menys Ana Rosa

Plató madrileny, directe rere el cordó policial, to sobreactuat en l’off,

so ambient al màxim quan hi ha insults (“fill de puta!, assassí!”) i un seguit d’opinions de gent que va pel carrer i que repeteix davant del micròfon, amb cara de convicció, el que ha sentit a la tele fa una estona... Periodisme banal i barat. Automàtic. Que ni és nou ni és d’avui i ni tan sols es va inventar aquí. Però que impacta quan el cas és molt pròxim. Ho sap tothom que ho ha viscut en veure desembarcar el circ de les estrelles dels matinals en un poble, en un barri, a qualsevol lloc on hagi arribat la desgràcia.

Fa trenta anys que tinc aquest ofici i no soc ningú per donar lliçons. La majoria dels periodistes d’aquest país hem pecat de supèrbia a l’hora de tractar les informacions de successos. Al capdavall, sempre hem mantingut la convenció que un diari o un informatiu de qualitat ha d’obrir amb política o economia, tot i ser conscients que aquell assassinat o aquella banda d’atracadors eren, sovint, el centre d’atenció dels lectors. A més, és un camp difícil, on ningú no vol parlar. I els que ho fan, tenen interessos que no sempre són fàcils de descomptar. Els polítics parlen molt davant del micròfon i, quan no n’hi ha, encara més. Totes les especialitats del periodisme tenen tecles fàcils de tocar, només requereixen temps i dedicació. Menys l’àrea de successos, policia i tribunals. Qui té el telèfon d’un delinqüent, de qui el busca i de qui el jutja? Sembla impossible i gairebé ho és. Aquests dies el cas de l’assassinat de Terrassa m’ha tocat molt de prop. Cada detall és pitjor que l’anterior, cada dada fa patir encara més.

Com tanta gent abans, he passat de la incredulitat a l’horror. No hi ha res bo. Només la constatació que encara queden periodistes de successos que saben de què parlen. I que la millor escriu en aquest diari. Més Tura Soler i menys Tele 5.