Per fer què?

El cicle elec­to­ral de les gene­rals, les euro­pees i, sobre­tot, les muni­ci­pals, ha tor­nat el PSC a la pri­mera línia política. La recu­pe­ració del seu pro­ta­go­nisme és evi­dent: un de cada tres cata­lans té un alcalde soci­a­lista, perquè han copat l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona. El Punt Avui ana­litza avui els resul­tats –cada set­mana ava­luem com han que­dat els par­tits– que l’han situat en segon lloc en nom­bre de vots. La recu­pe­ració soci­a­lista els ha permès tor­nar a tenir capa­ci­tat d’influència i han estat deci­sius en pac­tes com ara el de Bar­ce­lona, no només faci­li­tat pel PSC, sinó ideat per Miquel Iceta quan els Comuns ja havien tirat la tova­llola. Han gua­nyat quota de poder pac­tant amb gai­rebé tot­hom i en llocs on qua­tre anys enrere no podien ni acce­dir-hi perquè els resul­tats no els ho per­me­tien, com ara a Sant Cugat. Però també ha patit reves­sos per con­ser­va­dors, com a Lleida i a Tar­ra­gona.

Els moments deci­sius que viu la política els últims anys els hau­ria de fer res­pon­sa­bles i impli­car-se en la reso­lució del con­flicte Cata­lu­nya-Estat i no cedir només el pro­ta­go­nisme als jut­ges o al tri­par­tit de dre­tes. Si només empren el major pro­ta­go­nisme per abas­tar poder local o esta­tal, tot espe­rant que Iceta pugui esde­ve­nir pre­si­dent si mai el bloc sobi­ra­nista deixa de sumar, hau­ran per­dut l’opor­tu­ni­tat de fer país, dia­lo­gant amb ERC i/o amb JxCat, que també volen sor­tir-se’n. El seu “dei­xar fer” als líders del 155 –PP i Cs, i ara ja també amb Vox– encara els passa fac­tura. El PSC podria ara enfor­tir àmbits dels quals havien estat pun­tals abans de l’onada repres­sora i que estan encara amenaçats: el model edu­ca­tiu, la defensa de la llen­gua, TV3, la lluita con­tra la pobresa energètica... Si es limi­ten a espe­rar el can­sa­ment inde­pen­den­tista sense bus­car-hi l’entesa, renun­ci­a­ran a fer país. Si l’inde­pen­den­tisme ha de res­si­tuar-se, també el PSC, superant el temor de ser cri­mi­na­lit­zat per la dreta només pel fet d’asseure’s a la taula de diàleg amb el govern de Torra, per exem­ple. Si s’inhi­bei­xen un altre cop, con­tri­bui­ran a allar­gar el con­flicte i pot­ser a cris­par-lo, que és del que viuen Cs i el PP.