Una dansa d’estiu

A vegades és possible, com en un conte xinès, canviar d’estació entrant en un quadre. És un dels múltiples goigs que proporciona contemplar el Bal du Moulin de la Galette, que Renoir va pintar el 1876, durant un estiu que, per més temps que passi, es continuarà assemblant als nostres. Fins i tot molt abans de poder gaudir de l’original a Barcelona, arran de l’exposició Renoir entre dones de fa prop de tres anys, tenir al davant qualsevol làmina d’aquesta pintura feliç t’immergia en un somni, no prou irreal de tota manera perquè no sentissis com pujava fins a aquest berenador en festa la flaire obstinada dels suburbis fluvials. Hi ha poques obres que transmetin amb la mateixa intensitat l’alegria de ser jove un capvespre d’estiu, sota un emparrat florit que remou un ventet lleuger i que escampa pampallugues de llum als rostres somrients, als vestits dels balladors, a l’ala daurada dels canotiers. Renoir, que sovint pintava les dones com si fossin nines retallables –una dolçor rosada i sense vida–, fa en aquesta tela bulliciosa, amb tot de parelles posant en moviment les diverses formes de l’amor, el seu millor paper, sobretot per la tremolor d’aquesta llum que també dansa sobre els concurrents, formant arreu llunetes resplendents i bellugadisses. Al Dinar dels remers, del mateix 1876, hi ha un festeig semblant entre els cossos i la llum, però hi falta aquest pol·len centellejant, com si la joia que l’art ha aconseguit fixar hagués arribat a un tal súmmum que ja no pogués sinó desintegrar-se, com anuncien aquestes volves fugitives, on es concentra alhora la felicitat màxima de l’instant i la imminència de la seva desaparició. Quan aquesta pintura va ser exposada per primera vegada a Barcelona, el 1917, José Francés va escriure que no es podia contemplar “sense sentir esgarrifances d’un delit gairebé angoixant”. És exacte. Al Moulin de la Galette, l’artista no registra la realitat d’un entreteniment candorosament rural al cor de la ciutat moderna, sinó els efectes del temps sobre aquesta realitat, com es va fer present quan l’obra va tornar a Barcelona cent any després. Els alegres montmartrencs, “renouers i una mica descamisats”, han quedat esbossats, deia Paul Perrin, en una imatge que és ja un record del passat, del qual la memòria comença a oblidar certs detalls, fins que només en reté la impressió lluminosa d’alguna cosa que se’n va. Si tanquem els ulls, encara els imaginem ballant al seu turó parisenc, bonassos i confiats, amb les galtes rosades, els barrets de palla i la roba de mudar, com si la festa hagués de durar per sempre, i una punta de tendresa ens envaeix, com avui davant una pèrgola qualsevol a l’ombra dels til·lers, tan fragants a finals de juny, tan embriagadors i fugaços com un ball d’estiu.