Les crisis del capitalisme

La paraula capitalisme, el sistema econòmic en el qual vivim des de fa alguns segles, ve de capital. No cal ser cap filòleg per endevinar-ho. I el capital són els recursos en forma de diner en efectiu, en un banc o una caixa, en unes inversions. Abans i durant l’edat moderna i mitjana es valoraven les terres. Segueixo el raonament que havia començat: la producció, sigui d’un producte industrial o artesanal, d’una fruita, del mineral d’una mina o d’un servei és el resultat del treball.

En el sistema capitalista, mana el capital. El treball està a les seves ordres. Els capitalistes també treballen, normalment, però la seva força ve del capital que controlen. Els representants del capital tenen patronals, mentre que els del treball actuen col·lectivament a través dels sindicats.

El capitalisme cau en crisis periòdiques, provocades per un fet econòmic o polític. Les crisis arriben insospitadament i tenen una durada irregular. Els estats apliquen mesures econòmiques per reduir els mals de les crisis i per al retorn a la normalitat. Tots els que tenim alguns anys, hem vist una o dues crisis d’aquestes. El resultat –i això ja ho dic com a economista– és que aquestes crisis perjudiquen més els que tenen el capital que els que aporten treball. Les crisis es van repetint. No soc marxista, però va ser Karl Marx, que era un bon filòsof i un millor sociòleg, el primer que s’adonà de les crisis periòdiques del capitalisme i anuncià que portarien al col·lapse d’aquest sistema econòmic.

Personalment crec que el capitalisme està en un període agonitzant. Aquesta expressió és una opinió meva i no pas un fet identificable. Les crisis es van superant, fins a la propera crisi. És clar que n’hi ha de locals i de globals. Si és veritat que les crisis fan més rics els rics i més pobres els pobres, el resultat serà una societat sense classes mitjanes en la qual hi haurà un conseller delegat d’una gran empresa que guanyi 5, 10 o 15 milions d’euros anuals, i treballadors que guanyin 1.000 euros al mes, o sigui uns 13.000 o 14.000 euros anuals, si el salari comporta pagues extraordinàries.

Hi ha bons economistes que diuen que el capitalisme ha demostrat que té capacitat de reforma i ho tornarà a fer en la propera crisi. No ho dubto, però tampoc dubto que estem creant una societat amb enormes desigualtats econòmiques, una societat insuportable. És possible que aquesta situació no es doni fins d’aquí a dues, tres o quatre crisis més, però és probable, més que possible, que aquella situació arribi.

Tenim dos camins al davant. Un aposta per anar fent front a les crisis, amb el benentès que el capitalisme s’anirà adaptant a les circumstàncies, tal com ho ha estat fent des de fa uns 130 o 140 anys. L’altre camí és buscar una alternativa. Ja avanço que no crec en el comunisme, ni en l’economia planificada de l’URSS i companyia. Tampoc crec en la solució xinesa, perquè crec que la democràcia en majúscules és l’únic sistema polític vàlid.

Hi ha una altra alternativa? Em sembla que sí, però l’article no dona per més i puc continuar en el proper, sempre que el director del diari no rebi trucades, demanant qui és aquest boig, que gosa dir aquestes bestieses.