Un sistema polític anòmal

Tinc pocs dubtes que el missatge de les eleccions generals del 28-A va ser, a escala estatal, el d’una majoria que opta per un govern d’esquerres que es faci càrrec del conflicte de Catalunya mitjançant el diàleg. Amb el PSOE en l’epicentre i Unidas Podemos com a col·laborador necessari. I a Catalunya, la històrica victòria d’ERC i la revifada socialista indica que l’independentisme continua sent la bandera d’una part principal de la societat, però que una majoria vol que republicans i socialistes posin les vies per transitar en el conflicte cap a una solució democràtica. El tripartit de dretes va plantejar una proposta clara de confrontació repressiva per a Catalunya amb el 155 permanent i la judicialització de la política com a estendard. I els resultats del PP, Cs i Vox, al conjunt de l’Estat, però sobretot al nostre país, van evidenciar el rebuig a aquesta via. Que ara Pedro Sánchez imiti Rajoy en el seu immobilisme tancredista és un despropòsit que menysprea la voluntat de la ciutadania. En comptes de fer front al conflicte, tal com li van demanar les urnes el 28-A, Sánchez se’n vol aprofitar per mirar d’aconseguir una investidura gratuïta, o culpar l’oposició de no aconseguir-ho –com també va fer Rajoy–. Una mostra més de l’anòmal sistema polític espanyol a escala estatal –en altres àmbits no passa–. Als països amb democràcies consolidades, quan un partit guanya les eleccions sense majoria absoluta assumeix la responsabilitat de buscar suports. Negocia, fa propostes i construeix un govern de coalició en què òbviament ha de compartir quotes de poder amb els aliats. A ningú se li acut vetar el líder del partit que necessites per governar. I per descomptat s’afronten les divergències. Però un cop més, Spain is different. Sánchez sembla aterrit de tenir els podemites en el Consell de Ministres i ERC com a interlocutor al Congrés en el moment que arribi la sentència del Suprem. Però la solució no pot ser el vet als aliats, sinó fer que el PSOE moduli el seu discurs sobre la sentència perquè aquesta no sigui un ariet en mans de la dreta reaccionària i es pugui reconduir el conflicte a les vies de la política. Buscar el suport de la dreta, com és el cas de Cs, per incapacitat d’assumir el discurs crític en una situació de repressió judicial és una opció de líder petit sense capacitat per aportar solucions als grans problemes.