Nostàlgia

La nostàlgia és la terra natal dels que ens hem fet grans. Nos­tos vol dir retorn; algos, sofri­ment. No hi ha res que la pro­hi­beixi, però amb el temps la nos­tra per­cepció del que vam fer o del que vam ser genera molta més empa­tia que tots els Marc­he­nas i tots els altres poders de la terra: exe­cu­tius, legis­la­tius, mediàtics… No va pas tenir el seu millor dia Mar­cel Proust quan va escriure que recor­dar les coses del pas­sat no vol dir que les recor­dem com eren. Qui és que no sabia encara que mode­lem, embe­llim o deni­grem el que vam viure segons què sen­tim o què volem que ens con­vin­gui? Sovint, la nostàlgia és també un sen­ti­ment col·lec­tiu. Lla­vors, allò que vam fer o que vam ser ens cau al damunt com una lle­van­tada. El cap de set­mana pas­sat, els de 50 anys del meu poble van cele­brar els pri­mers 30 anys d’una enti­tat que es deia la Taba­ca­lera. Van beure, van fumar, van fer tot allò que no convé dir. I van tor­nar a sen­tir grups que feia temps que ningú no sen­tia. En el tros de ter­ri­tori on visc, alguns d’aquests grups van ser els pri­mers a fer ska de la mateixa manera que, de petit, jo sen­tia a par­lar a la meva àvia d’un noi que es deia Jaume Vila­llonga, a qui tot­hom deia Jimmy Char­les­ton perquè era el que ballava millor el xar­les­ton en tot el poble. Cada gene­ració té la seva terra natal. I té la dimensió que té. Pot­ser ningú no hi va aca­bar de viure mai, però anys més tard, sem­pre hi ha qui ho enyora, qui ho rei­vin­dica i, si és que s’orga­nitza res, molts hi tor­nen perquè els sem­bla que és bo retro­bar-se. A mi em sem­bla que allò que hem con­vin­gut entre tots que vam ser és el que vam ser. I que, quan tot un col·lec­tiu de gent fa una lec­tura con­creta d’un deter­mi­nat pas­sat, ho sol fer més lliu­re­ment i sobre­tot més des­in­te­res­sa­da­ment que la lec­tura que ens arriba des de l’altra banda. Sigui l’Estat o qual­se­vol dels poders fàctics.