Macerat amb molta paciència

La rata­fia, la bona rata­fia, és un espe­rit que neces­sita temps. Temps perquè l’aiguar­dent pren­gui l’ànima de les nous ver­des i vagi aga­fant l’essència de les her­bes, lla­vors, fruits i arrels. Tot a sol i serena, reme­nat de tant en tant, colat, quan per­toca, i amb els sucres que li donen el cos pastós final. Doncs la gestió del nou cen­tre de difusió de la cul­tura de la rata­fia que Rus­set té pro­jec­tat a Olot segueix un procés simi­lar. Vol temps per pen­sar-lo, per enri­quir-lo i per dur-lo a la pràctica. Neix bé, molt bé, sense pres­ses, lli­gat al ter­ri­tori i, sobre­tot, sense grans pre­ten­si­ons. Els pro­mo­tors no volen auto­cars, volen trans­me­tre gota a gota qua­tre gene­ra­ci­ons de conei­xe­ment rata­fi­aire. Doncs això, un pro­jecte que s’està mace­rant.