Entropia política

Ludwig Boltzmann va definir el concepte d’entropia com el grau de desordre d’un sistema, i avui en la política catalana, espanyola i europea els graus dels desordres són espectacularment alts. Si comencem per casa nostra, observem que cada vegada tenim més clar que es repeteix la constant de tots els governs on hi ha hagut ERC en coalició: la impossibilitat d’actuar units i com un sol govern. Avui la unitat del govern de Catalunya és només formal i aparent i aquests comportaments neutralitzen molts dels esforços que són imprescindibles en una gestió de govern que s’ha de fer en un entorn complicadíssim.

Si anem a Espanya, les dificultats que té Pedro Sánchez per formar un nou govern són clares. De fet, ell tampoc hi fa gaire per assolir-lo puig que s’ha posat en una posició de superioritat moral i, més que negociar res amb les altres forces, el que reclama és una adhesió incondicional i, pel que diuen, està disposat a forçar-ho al màxim, fins i tot amb la possibilitat que s’hagin de repetir les eleccions. Aquest desordre polític ja ve d’uns quants anys i evidencia la importància de Catalunya per a l’estabilitat política espanyola.

A la UE el problema no és menor, negociar càrrecs d’alts responsables polítics d’acord amb els resultats de les eleccions és una tasca complicadíssima, perquè hi ha interessos “nacionals” i d’ideologia i també un populisme cada vegada més potent. Queden lluny aquells temps en què s’escollien líders molt competents amb una autoritats moral i professional fora de tot dubte.

Aquesta incapacitat de negociar i de gestionar que necessita la política provoca una paràlisi i no seria bo menystenir-ne les conseqüències. Tenim al costat Portugal, que amb tres anys d’un govern estable ha canviat tots els paradigmes i ha eliminat els estigmes del rescat, i la seva economia, sense fer gaire remor, té una vitalitat envejable.

És escandalós per a qualsevol govern que hagi d’anar amb pressupostos aprovats fa tres anys, o com en el cas espanyol, que són els pressupostos de Cristóbal Montoro, del PP, i el mateix PSOE, al seu dia, hi va votar en contra, fent-ne les crítiques més ferotges. En aquestes mateixes planes fa uns dies ja vaig dir que aquesta anomalia no només l’hem d’imputar als partits dels governs, sinó també a l’oposició. El fet que l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el govern d’Espanya, tots ells de diferents partits, hagin estat incapaços d’aprovar uns pressupostos amb l’oposició demostra la manca de responsabilitat política, i que prevalen més els interessos dels partits que els de la societat a la qual serveixen.

També aquesta paràlisi i manca de responsabilitat l’observem en la impossibilitat d’aprovar lleis urgents i sobretot reformes imprescindibles, com ara la de les pensions, i el finançament autonòmic, i cada dia que passa el problema es fa més gran.

I si els partits polítics són incapaços d’acordar un pressupost que té uns efectes immediats en la gestió, més difícil serà fer les grans reformes per consens, com la de les pensions, per exemple, perquè totes les propostes que s’estan fent per canviar de model suposen un canvi de cultura i d’hàbits perquè la solució reposa sobre la necessitat de l’estalvi personal, i l’experiència, fins avui, dels plans de pensió és que en la majoria dels casos a llarg termini han perdut capital o el creixement ha estat insignificant. L’altra proposta és crear nous impostos destinats a pagar les pensions, o destinar part d’algun dels més importants al seu sosteniment. En tots els casos el problema és la piràmide d’edat i l’envelliment de la població, i durant uns quants anys la quantitat destinada a les pensions no pararà d’incrementar-se.

És clar que una reforma així provocarà malestar social, i a més, en el nostre cas, vindrà agreujat perquè partirem d’una situació en què el Tribunal de Comptes fa pocs dies certificava la fallida de la Seguretat Social per haver perdut 100.000 milions d’euros des del 2010. Una situació que només s’explica per la inoperància i la incapacitat dels polítics a l’hora d’afrontar un problema socialment greu.

No hi ha cap mena de dubte que el desordre i la manca de sentit d’estat ens passaran factura.