La fortalesa de Ciutadans

Fa pocs dies, el can­di­dat de Ciu­ta­dans a la Comu­ni­tat de Madrid, Igna­cio Aguado, va afir­mar que el par­tit està “cada vegada més fort”. “Amb una visió molt clara del que volem ser i ho volem man­te­nir, no volem ser la fron­tissa de ningú”, hi va afe­gir. No es tracta de cap acu­dit. La frase la va pro­nun­ciar poques hores després que el seu par­tit visqués un autèntic tsu­nami. En un sol dia, van dimi­tir un mem­bre de l’exe­cu­tiva (Toni Rol­dan), un euro­di­pu­tat (Javier Nart) i el cap de llista de la for­mació a Astúries (Juan Vázquez); tots tres després de denun­ciar el gir ideològic que havia expe­ri­men­tat la for­mació, amb els pac­tes amb Vox i la nega­tiva a inves­tir Pedro Sánchez. Gover­nar sig­ni­fica defi­nir-se cons­tant­ment i inten­tar man­te­nir un rumb clar. I Albert Rivera, que és capaç de pas­sar del blanc al negre amb mil·lèsimes de segon, ha con­ver­tit la inde­fi­nició ideològica i la con­tra­dicció estratègica en el seu modus ope­randi, amb la qual cosa ha aca­bat des­con­cer­tant els seus pro­pis segui­dors. Fa tres anys i mig, el líder de Ciu­ta­dans es va fer una foto­gra­fia inútil amb Pedro Sánchez. Ara, però, la situ­ació ha can­viat radi­cal­ment i s’ha entes­tat a esta­blir un cordó sani­tari al can­di­dat soci­a­lista al mateix temps que flir­teja amb el Par­tit Popu­lar i amb VOX a la recerca de l’elec­to­rat de dreta. El gir es va començar a defi­nir a la Junta d’Anda­lu­sia, amb un pacte que van negar amb vehemència; però les dar­re­res con­vo­catòries elec­to­rals han posat de mani­fest que el sor­passo al PP no es va pro­duir i que Ciu­ta­dans con­ti­nu­ava con­dem­nat a un paper sub­si­di­ari, de sim­ple fron­tissa. Per aca­bar-ho d’ado­bar, l’ope­ració Valls ha aca­bat com el rosari de l’aurora (mal­grat la repesca de Celes­tino Cor­bacho a canvi d’un sou a la Dipu­tació), el seu refe­rent francès (Emma­nuel Macron) se n’aparta com si es tractés de la pesta bubònica i els pac­tes muni­ci­pals i autonòmics van pel camí de con­ver­tir-se en un autèntic cal­vari. Ciu­ta­dans, doncs, pot tenir mol­tes coses, però allò que no té és una idea clara del que vol ser.