‘No surrender’

Però, és que no es rendiran mai? S’ho devia preguntar ahir més d’un –i, entre ells, més d’un eurodiputat dels que entraven al Parlament fent com si tinguessin pressa per no haver de girar la mirada– en veure deu mil catalans escampats per tot Estrasburg. Perquè, creguin-me, ahir s’hi notaven, aquests deu mil catalans i les seves estelades. Deu mil persones que agafen el cotxe, el bus, l’avió o el tren i fan més de mil quilòmetres per anar a protestar a Estrasburg? Doncs sí. La recepcionista de l’hotel alemany a tocar de la frontera francesa on estaven hostatjats els eurodiputats Puigdemont i Comín no s’ho creia, quan uns altres clients li ho explicaven. I es posava les mans al cap quan alguns dels lleidatans que casualment hi havia al mateix hotel li deien que, mesos enrere, ja s’havien anat a manifestar a Brussel·les, on van arribar a ser més de trenta mil. Doncs sí, són tossuts, aquests catalans. I el president Puigdemont i l’exconseller Comín, tres quarts del mateix. A tocar de la frontera, i disposats a travessar-la, tot i que un munt d’advocats –belgues, espanyols, alemanys i també francesos– els aconsellaven el contrari. I que el rastre d’un munt de policies espanyols disposats a aplicar el conveni de detenció del 2002, era evident. Ahir va ser el joc del gat i rata –de David contra Goliat, que deia Mas– fins a darrera hora. Fins que van convèncer els eurodiputats que la partida és llarga i que no cal prendre riscos. Confio que un dia els protagonistes ho puguin explicar, com va anar ahir, i com els van haver de convèncer de no trepitjar sòl francès. En tenien ganes, i se’ls notava. Però la primera obligació era sortir-ne airosos, i ho van fer. Mentre milers de catalans, tossuts, eren, érem, allà. I es van fer sentir. Els uns cantant i cridant, i els altres plantant cara i duent el cas als tribunals des de l’altra banda de la frontera. Tothom hi té un paper, en aquesta batalla. Ni que Borrell sigui no-sé-què de la diplomàcia europea, no podran tapar-se les orelles. Ahir Borrell devia ser un dels que, veient les imatges de tants catalans a Estrasburg, es devia preguntar allò de: i no se’n cansen mai, aquests? Doncs no. Som tossuts de mena, com deia la meva mare.