Entropia, hi ha alternativa?

És un con­cepte ter­mo­dinàmic. L’incre­ment de l’entro­pia d’un cos és la calor, l’ener­gia apor­tada, divi­dit per la tem­pe­ra­tura resul­tant, mesura de la vibració de les partícules del cos cau­sada per aquesta ener­gia. És la ràtio entre el que s’aporta i el que en resulta. Si l’ener­gia no es crea ni es des­tru­eix, pri­mer prin­cipi de la ter­mo­dinàmica, sinó que es trans­forma, un sis­tema tan­cat ten­dirà a fer que els seus com­po­nents s’igua­lin, el cos calent escal­farà el fred, i l’ener­gia seguirà un pen­dent on la seva qua­li­tat, és a dir la seva rever­si­bi­li­tat, es reduirà, tot ten­dirà cap a un magma igua­li­tari. El con­cepte d’entro­pia, segon prin­cipi de la ter­mo­dinàmica, està lli­gat a la degra­dació del sis­tema sense pos­si­bi­li­tat de retorn, a la decadència sense pos­si­bi­li­tat de fer el recor­re­gut invers. L’entro­pia aug­menta si el feno­men no és rever­si­ble; si ho és, l’incre­ment d’entro­pia és zero. La imatge de la pasta de dents que surt del tub... el feno­men con­trari és impos­si­ble.

L’uni­vers es va ini­ciar en un gran Big Bang amb una infi­ni­ta­ment densa con­cen­tració d’ener­gia i una baixa entro­pia. A par­tir d’aquí tot s’ha anat pro­gres­si­va­ment igua­lant i l’entro­pia ha anat crei­xent. Quan cre­mem un tros de fusta el retorn enrere és impos­si­ble, fins i tot si ho volguéssim fer gas­tant més ener­gia que l’alli­be­rada pel foc de la fusta cre­mada.

Les alter­na­ti­ves del desor­dre són infi­ni­ta­ment més grans que les de l’ordre. Si un sis­tema evo­lu­ci­ona i es trans­forma, les pro­ba­bi­li­tats que acabi en un estat de més desor­dre del que va par­tir, es degradi, són més altes que no pas que suc­ce­eixi el con­trari; per tant, sem­bla­ria que qual­se­vol trans­for­mació no por­tarà a la millora i l’ordre, sinó al desor­dre.

La qüestió, sent certa per a un sis­tema tan­cat i aïllat, no ho és per a un sis­tema obert que interac­ci­ona amb el seu entorn. Darwin i Wallace van deter­mi­nar que, un cop que accep­tem que el pro­ces­sos són gover­nats per la física i química, la matèria és capaç d’auto­re­pli­car-se, els éssers vius de repro­duir-se, i les còpies no són totes idènti­ques, unes són millors que les altres i seran pre­ci­sa­ment les millors, les més aptes per sobre­viure. La con­seqüència és que l’evo­lució ten­dirà a la millora de l’espècie. Es pot assi­mi­lar a “l’entro­pia” d’un sis­tema obert.

Un avenç de la revo­lució científica, asse­nyala Ste­ven Pinker, va ser des­co­brir que l’uni­vers no està satu­rat de propòsits. És a dir, no tot està pre­de­ter­mi­nat. Les coses poden suc­ceir per atzar i no sem­pre hi ha una inten­ci­o­na­li­tat i un objec­tiu. Pri­mer es van bus­car lleis físiques que expli­ques­sin el fun­ci­o­na­ment de l’uni­vers, New­ton, Gali­leu, Laplace i després es va accep­tar que l’uni­vers, en tant que marc de l’acció humana, és indi­fe­rent res­pecte de la cau­sa­li­tat dels fenòmens i que real­ment les lleis físiques només defi­nei­xen una part del que passa... Pre­ci­sa­ment tot allò que no està con­di­ci­o­nat per la con­ducta de l’home. El que sí que és ine­vi­ta­ble és que l’evo­lució està con­di­ci­o­nada per la super­vivència i que les nos­tres capa­ci­tats cog­ni­ti­ves i emo­ci­o­nals estan ori­en­ta­des a sobre­viure i repro­duir-nos, a man­te­nir l’espècie.

La moral és un prin­cipi que s’accepta com a supe­rior i que con­di­ci­ona la vida per­so­nal i social, però que s’ela­bora d’una manera selec­tiva per defen­sar el que és propi o se sent com a propi. Es pot demo­nit­zar els altres a par­tir de la moral i ser­vir-se d’ella com a escut pro­tec­tor per ata­car i defen­sar-se. Després es fa abs­tracció de les raons i es defi­neix com a norma genèrica. Es con­ver­teix en referència i pauta de con­ducta. “La violència es con­si­dera moral, no immo­ral: arreu i al llarg de la història s’han assas­si­nat més per­so­nes per impo­sar la justícia que per satis­fer la cobdícia” afirma S. Pinker. És també una apli­cació de l’entro­pia perquè el dany és més fàcil de fer i té efec­tes més dura­bles que el bene­fici. El texà Sam Ray­burn va dir: “Qual­se­vol imbècil pot des­truir un gra­ner, per cons­truir-lo cal un fus­ter.”

Només la raó, la ciència i l’huma­nisme poden ser l’alter­na­tiva perquè només bus­car la veri­tat de la pròpia vida porta al cer­cle virtuós que per­met ser feliç. La coherència amb un mateix, i només això, porta a la feli­ci­tat, no d’una altra vida, sinó d’aquesta. La trans­cendència de les reli­gi­ons és una trampa perquè la pro­mesa del futur basada en una creença incom­pro­va­ble sem­bla més un arte­facte per accep­tar la pèrdua de la pròpia lli­ber­tat ara, que una expli­cació auto­con­tin­guda en si mateixa. El mateix es pot dir res­pecte de la llei. És la llei injusta una raó per con­di­ci­o­nar la vida de les per­so­nes o ha de ser una moti­vació que es cons­ti­tu­eix a par­tir del pen­sa­ment lliure i que obliga a com­ba­tre-la? Des de la il·lus­tració ja sabem que són sem­pre la raó, la ciència i l’huma­nisme les raons, aques­tes sí perquè estan ela­bo­ra­des des de la pròpia lli­ber­tat, les que han de con­di­ci­o­nar les nos­tres con­duc­tes. La lli­ber­tat no ho és, només per ser imme­di­ata.

Com va dir Spi­noza, “és l’esforç de per­se­ve­rar i pros­pe­rar en el propi ésser” el que jus­ti­fica la pròpia vida. No bus­quem més enllà, perquè no exis­teix.