Nomenaments judicials

En l’anterior article vaig diferir al present la ressenya del perquè l’actual TS té un tan abundant estol de magistrats conservadors, salpebrats d’algunes de les mentalitats més ultranceres de la judicatura. El fenomen és degut a una immoderada, incontinent, politització en el nomenament de les sacres cadires de l’alta institució; nomenament que depèn del CGPJ, el qual organisme, al seu torn, gaudeix d’una plèiade de membres addictes a la dreta més bel·ligerant. La raó és molt simple: els membres d’aquest Consell són nomenats per Congrés i Senat. N’hi ha prou, doncs, amb calibrar quines majories polítiques tallen el bacallà en cada moment en les Corts Generals per a veure reflectit, amb un automatisme indecorós, aquestes mateixes majories en el CGPJ i, consecutivament, en el TS, per allò de “simile, similer quareit”.

Si hom recorda la llarga ona de control de Congrés i Senat per part del PP, fins i tot amb majories absolutes, així com les jubilacions produïdes en el TS i la fal·lera en els nous nomenaments evidenciada pel CGPJ, l’equació final resulta de fàcil comprensió. El panorama és, doncs, desolador. Però, quedaria tot solucionat, com postulen alguns, atribuint aquests nomenaments als mateixos jutges en lloc del poder polític? No manquen defensors d’aquesta fórmula, però entenc que una justícia així “despolititzada” podria causar estralls perquè crec que a l’actual sistema de designació li resulta aplicable la churchilliana frase sobre la democràcia, allò que és el pitjor sistema excepte tots els altres. I és així perquè, per més predomini radicalment conservador que registri el CGPJ, també operen dins d’ell, encara que sigui com a febles contrapesos, les anomenades quotes, sobretot les que pertoquen al PSOE, la qual cosa genera que, en el còmput total de nomenaments, puguin infiltrar-se a voltes magistrats afins a ideologies més esquerranoses o, almenys, centristes. És, en definitiva, el famós “canvi de cromos” o sigui “ tu em votes aquests dos i, a canvi, jo, malgrat la meva majoria, faré que guardem les formes cedint-te el tercer”.

Aquesta mínima negociació –però negociació al capdavall– podria polvoritzar-se si les altes instàncies judicials fossin designades només pels mateixos jutges, cos funcionarial de nul·la vocació negociadora. En aquest supòsit, el predomini conservador, en conseqüència, seria encara més aclaparador per mor de la mentalitat de gènesi endogàmica i hermètica i expressió elitista que abasta amplament la carrera judicial. Les causes d’aquest clar predomini conservador dins l’univers judicial hauran de ser abordades, però, en l’article següent.