La fi de la dignitat

En la forma i l’esperit com ens l’han ensenyat els llibres d’Història –no pas els del col·le de la generació d’aquest cronista, sinó els dels historiadors solvents–, Catalunya està destinada a desaparèixer. La baixa natalitat autòctona, el servilisme davant de l’invasor i una idiosincràsia essencialment eròtica –en contraposició a la thimòtica– són tres factors que, combinats, no perdonen.

Els fets dels últims mesos, rematats pels dels últims dies, abonen generosament la hipòtesi, i hi afegeixen una dimensió moral mortal de necessitat. Uns dirigents –per cert, suplents– capaços de propiciar la investidura d’individus que tenen plans per destruir la seva causa, i que mantenen els seus dirigents a la presó, no mereixen representar un poble que vol ser sobirà. I un poble que vol ser sobirà i vota aquests individus i indivídues, no mereix ser-ho. Tarradellas parlava de fer el ridícul en política com a límit, i ara s’ha anat més lluny: s’ha perdut la dignitat, i sense dignitat no se sosté cap causa justa.

Tot el que s’espera a partir d’ara no seran més que pèrdues, vexacions i desastres per la causa catalana. Fa temps que em peto de riure amb les il·lusions posades en Europa per sectors dirigents de la causa catalana. Aquest cronista fa temps que pateix la síndrome de Cassandra –per al lector o lectora no avesats a l’abrupte tracte amb els fonaments: Cassandra, bruixa troiana que tenia el do de la profecia i suportava la maledicció de no ser creguda. Sobre la nova i suavíssima barbàrie de l’Europa posthitleriana he escrit del dret i del revés des de fa més de trenta anys; però (això també ho he dit més d’un cop) als dirigents –polítics, advocats, periodistes, líders d’opinió– se la suen els pobres poetes que no surten a la tele. De tots els twitts que he fet comentant els seus, només he rebut una resposta, la de la Clara Ponsatí amb qui, per cert, en paraules seves, hem estat “totalment d’acord”.

Sigui com sigui, el debat si la sentència dels presos polítics ja està escrita és irrellevant: tant hi fa, si ja saps què vols fer. Si en aquestes altures algú s’imagina que l’Espanya de Torquemada ha muntat tot aquest sarau per acabar absolent els ostatges, li convé sortir a veure una mica de món.

Els presos polítics seran condemnats a les penes demanades per la fiscalia. Potser, per fer bonic, en Santi Vila el deixaran anar; per la causa sobiranista serà més una burla que un triomf, i potser fins i tot algú ho veurà com una invitació a seguir els passos d’aquest senyor. Una opció del tot malencaminada perquè –ho reitero de nou– la idiosincràsia dels deixebles de Torquemada no contempla compassió ni misericòrdia; el qui l’ha feta grossa i ha de ser rostit, serà rostit digui després el que digui i passi el que passi. Abans, en nom de Déu i la cristiandat; ara, en nom de la democràcia i la constitució. A part d’aquest detall insignificant, l’única diferència és la foguera.

Ho torno a dir: què més ha de passar perquè us adoneu –m’adreço als polítics– que si entreu al seu joc aneu contra la banca, i contra la banca no es guanya mai? Els presos seran condemnats sense pal·liatius, i el càstig només haurà fet que començar. Hi haurà unes quantes condemnes subsidiàries més, i encara que els polítics en actiu s’agenollin a cada cantonada a llepar les parts humides dels colonitzadors, l’escarment continuarà. Eix mediterrani, trens de rodalia, gestió de l’aigua i els ports, infraestructures diverses, ajudes i beques per a estudiants i científics, balances fiscals, en fi, tots els greuges destinats a soscavar la prosperitat del territori continuaran i s’agreujaran.

Amb quina oposició? Amb cap, perquè els polítics actualment en exercici no volen anar a la presó. Ho puc entendre. Ningú té dret a obligar ningú altre a ser un heroi. Però aleshores, que es recuperi un mínim de dignitat i es digui la veritat als electors; i mirin quines coses, aquí les paraules coincideixen amb les de l’extrema dreta –que comença en el PSOE–: no enganyin els votants prometent fets que no es produiran, no els amanyaguin l’ànim dient coses que ja sap tothom, que baronets, fiscals i policies menteixen, que en Borrell és un indesitjable, que el rei d’Espanya és extrema dreta dura etc. Diguin la veritat: que l’estratègia és obtenir vots i conservar les engrunes de poder que els deixaran; que d’aquesta manera, Catalunya no serà mai independent, i mai és mai. Està per veure si ho seria d’una altra manera, que ja he apuntat en aquestes planes, però amb el plantejament actual, les probabilitats són zero.