“Hem perdut el pati”

La cantant Rosalía, fenomen del Baix Llobregat amb projecció mundial que he tingut ocasió de ponderar en un parell d’articles, acaba d’oferir en català una composició. El primer dia d’emetre-la la va escoltar mig planeta. Vaig estar molt content, com sempre que el català és divulgat. No així aquells als quals els fa nosa la fruita confitada de la coca de Sant Joan, els petards d’aquell dia i, en general, tot el que tingui un caràcter festiu i commemoratiu. Els ha molestat que la cançó contingui la paraula “cumpleanys”. Qui, entre aquests queixosos, no ha dit mai “cumpleanys”? Encara més: qui no ha dit ni cantat “cumpleanyus feliç” o “feliz”?

Ara ens encaparra que als patis de les escoles els nens juguin en castellà. “Hem perdut el pati”, ens exclamem. Quan jo era petit també jugàvem en castellà, perdonin. No sé si tant com ara perquè no tinc l’orella posada als llocs d’esbarjo, però si actualment els escolars agafen per model les sèries o les coses que veuen a la televisió o a través dels mòbils i altres ginys, nosaltres imitàvem la manera de parlar dels “indios” i “comboys” que vèiem al cine o a la balbucejant televisió. La diferència és que llavors el castellà també era d’ús comú i obligatori a les classes. Si haguéssim jugat a mestres i alumnes també hauríem adoptat el castellà. A metges ja era una altra cosa. Arribàvem a casa i sonaven en castellà la ràdio i la televisió, sense excepcions, sense en Basté ni la Terribas ni en Cuní ni en Graset ni en Merlí. Al pati del meu col·legi, els nens que jugaven a futbol no deien gaire cosa, ni en català ni en castellà, perquè anaven amb la llengua penjant. Els d’ara, poden compaginar l’aparell respiratori amb el sonador? De tant en tant, una pilota alta queia al carrer, a l’altra banda de la tàpia del pati. Els jugadors suplicaven cridant als vianants: “Tireu balón, tireu balón!” Com qui diu “cumpleanys”. Un nen de la classe no jugava a futbol sinó que s’entretenia a fer veure que retransmetia per ràdio els partits que observava. Imitava l’entonació –l’idioma no cal dir-ho– de Miguel Ángel Valdivieso, un locutor de ràdio cèlebre. Un dia vaig sentir en Joaquim Maria Puyal explicant que ell havia fet de petit i de jove com aquell nen. Em sembla que en Jordi Basté, igual. Demanàvem el balón i Puyal ens va retornar la pilota. Valdivieso també era doblador. S’encarregava de la veu de Woody Allen. Quan va morir el va substituir Joan Pera, que dobla Woody Allen, també en català. D’acord: al cine, contràriament al teatre, el català és residual. “Hem perdut el cine!” El cine i moltes coses. Per això celebro que la Rosalía canti en català. Per molts anys. És feina nostra, però si Messi parlés en català, ni que fos intercalant algun “boludo”, parlarien català fins i tot els patis de l’Argentina.