La tercera institució

Tots els partits que es disputen la Diputació antigament havien dut al programa la seva derogació. N’havien arribat a dir la “Diputa”. Era un organisme “provincial” en un país que no reconeixia les províncies, i sufragat per l’Estat, quan les competències d’aquest eren reclamades per la Generalitat. El reclam derogatori no ha aparegut mai més als programes electorals. Ja se n’han explicat els motius, tots avantatjosos per als partits que els confeccionen. No me’ls facin repetir, que em fa mig pudor: els diners, la contractació de càrrecs de confiança i assessors... També la resistència dels ajuntaments, principals beneficiaris de la institució provincial. Per demanar un ajut a la Generalitat s’han de fer molts tràmits públics. La Diputació és més opaca. Algú, a banda dels afavorits, sap ben bé què fan les diputacions? Ara han passat a ser “la tercera institució” de Catalunya.

Junts per Catalunya ha pactat el govern de la de Barcelona amb el PSC, que se n’endú la presidència. ERC s’ha pres molt a la valenta la marginació a què el pacte l’ha sotmès. Retreu als “postconvergents” –quina mania amb els “postconvergents”– l’aliança amb un partit que havia donat suport a l’article 155. Com si ERC, en alguns ajuntaments, no hagués fet pactes en la mateixa direcció. Com si no sabés que si hi ha un polític professional aquest és Miquel Iceta, que no vol donar oportunitats de lluïment a un partit que creix i pot ser el competidor principal del PSC en eleccions futures. Com si es pensessin que Iceta perdonaria que ERC li hagués impedit l’accés a la presidència del Senat. Iceta no va calcular les conseqüències del seu suport al 155 i d’algunes manifestacions ofensives que va fer, però sempre menja fred. Però la baralla d’ERC no ha estat amb ell i el PSC sinó amb Junts per Catalunya, els “postconvergents”. Si sempre s’han tirat els plats pel cap, aquest cop han recorregut a la vaixella fina, la que només surt per Nadal. Pretenen pactar a còpia de cops i insults. Només ho poden fer amb “el del 155”, amb el qual l’animadversió no és tan acusada perquè pertany a una família que ni per Nadal ni per “festes de la democràcia” no es fa present a casa o al carrer.

Els que som crítics amb com s’ha conduït el “procés” i aconsellem agregar forces i estratègies som acusats d’“autonomistes”. Home, el meu autonomisme no arribaria al punt de mantenir una “Diputa”. Alguns aconsellen eleccions anticipades. Les forces renyides que formen el govern de la “primera institució del país” estan d’acord a dir que poden esperar. En un país “normal” i sobirà, la situació governamental faria ensorrar les borses i apujar el preu del pa. Podem esperar. Tants sacrificis, tant dolor, i ens trobem administrant una autonomia sense sortida ni projecte visibles.