Des de dalt

Matí de juliol a la Cerdanya. De Dorres, el poble de les aigües sulfuroses, surt un camí que s’enfila fins a l’ermita romànica de Bell-lloc. Un passeig agradable que no arriba a l’hora i que és recompensat amb escreix: una vista magnífica sobre bona part de la vall. De llevant a ponent, el Canigó, el Puigmal, la Tosa d’Alp i la silueta inconfusible del Cadí. Llàstima de la boirina, que entela una mica la panoràmica. De mica en mica va arribant gent: una parella gran, una altra carregada de criatures, dos joveníssims ciclistes i un corredor, que puja i baixa un cop rere l’altre la costa pedregosa. “T’estàs entrenant?”, li pregunto. “I tant! Per la cervesa que em beuré després!”, em respon amb un ample somriure. De sobte em fa pensar en el meu admirat Haruki Murakami, el novel·lista que també corre maratons. Murakami ha explicat que un dels al·licients que el mantenen en forma en la marató de Boston –la seva preferida– és pensar en la cervesa que l’espera a la línia de meta, una Samuel Adams, per ser més exactes...

Els núvols d’estiu amenacen xàfec. Faig una darrera mirada al paisatge. Voldria retenir a la memòria aquesta lliçó de geografia que tinc davant meu. No hi ha res com l’altura d’un cim, per modest que sigui, per fer-se una idea del món. Del de fora i del de dintre. Forçant la vista també puc entreveure les foteses del dia a dia. Sí, són allà, darrere les muntanyes. Són petites, mooolt petites i em queden lluny, mooolt lluny.