Arribar tard

Resulta que l’altre dia Vladímir Putin va anar a veure el papa al Vaticà. Putin té fama d’arribar sempre tard. El primer cop que va anar a veure el sant pare, va arribar-hi quan feia 50 minuts que ell l’esperava. El segon cop, el retard va ser d’una hora. La tercera vegada –ara fa uns dies– el retard va tornar a ser també d’una hora. No es pot pas dir, doncs, que Putin hagi millorat, però tampoc no podem pas assegurar que empitjora. Aquesta última audiència va durar 55 minuts. En sortir, Putin va dir allò que es diu sempre: “La xerrada ha estat molt substanciosa i interessant, agraeixo a Francesc el temps que m’ha dedicat”. No va voler concretar res més; tampoc, és clar, si quan parlava del temps es referia als 55 minuts que havien estat xerrant o hi afegia l’hora que el papa havia estat esperant-lo. A mi em sembla que no és veritat, tal com es diu, que els humans ens dividim entre els que arriben tard i els que arriben d’hora. Hi ha una tercera categoria, que és la formada per aquella gent que arriba tard o que arriba d’hora, segons amb qui ha quedat o segons de què va la cita. No descarto que aquesta tercera categoria sigui la categoria majoritària. “Arribar sempre amb una hora de retard és també una forma de puntualitat”, va dir un. Però aquells amb qui no saps què passarà són els més perillosos, sempre ens sorprenen. Qui ha quedat amb algun d’ells no sap mai amb què es trobarà, què ha de fer, a quina hora li convé arribar. Escric aquestes ratlles hores abans d’agafar uns quants avions i trens. Sí, és allò que en diem vacances. Sé on vull anar, sé què vull veure, sé on dormiré… L’únic dubte és a quin aeroport o a quina estació em quedaré esperant. Què serien les vacances si el transport públic funcionés i no ens haguéssim d’esperar mai enlloc? Què podríem explicar quan tornéssim? Sort que, com en Putin, avions i trens tampoc no ens fallen.