‘Eurexit’

Tenim ja prou pers­pec­tiva històrica per qua­li­fi­car de fracàs la cons­trucció de la Unió Euro­pea. En ter­mes del món cas­te­ller, podríem dir que van posar-se bé els pilars, que es van aixe­car els pisos massa de pressa i entre grans dese­qui­li­bris, que amb la Unió Monetària va començar a tre­mo­lar, que amb la crisi del 2008 la cana­lla va dub­tar, que el 2016 l’acot­xa­dor britànic va enre­ti­rar-se i que final­ment, el 2 de juliol pas­sat, quan les ins­ti­tu­ci­ons van ser inca­pa­ces d’inves­tir can­di­dats amb més de dos mili­ons de vots de ciu­ta­dans euro­peus al dar­rere, ha fet lle­nya de manera pre­vi­si­ble. Ho podem dis­si­mu­lar com vul­guem, tan­ma­teix a la plaça d’Estras­burg, aquest esforç de sis dècades s’ha mala­gua­nyat en rela­ti­va­ment poc temps, mal­grat que pro­ba­ble­ment el fracàs és degut a molts fac­tors més remots i pro­funds.

Podríem par­lar d’un dis­seny defectuós, d’absència de pinya o d’un excés d’ambició, i alhora d’una certa manca de capa­ci­tat d’unes egocèntri­ques elits euro­pees. Hem assis­tit a la volun­tat d’esta­blir una cons­trucció euro­pea moti­vats per evi­tar repe­tir els errors del pas­sat i esta­blir un espai polític en què la ciu­ta­da­nia euro­pea es trobés còmoda. I de fet, els ini­cis, amb certa volun­tat de fona­men­tar siner­gies, d’har­mo­nit­zar cer­tes polítiques de benes­tar i coo­pe­ració, van resul­tar pro­me­te­dors. Tan­ma­teix, a par­tir del moment en què la reso­lució de la guerra freda els poders fàctics euro­peus van dei­xar ben clar que, tot para­fra­se­jant Mar­ga­ret Thatc­her “no hi ha alter­na­tiva”, es va pren­dre una invo­lu­tiva deriva neo­li­be­ral a còpia del model DRAP (des­re­gu­la­ci­ons, reta­lla­des, aus­te­ri­tat, pri­va­tit­za­ci­ons).

Va ser quan l’acord de Maas­tricht, a prin­ci­pis de la dècada del 1990, indi­cava clara­ment l’hege­mo­nia de l’ordo­li­be­ra­lisme (la versió germànica del neo­li­be­ra­lisme) quan es va impo­sar un tipus de polítiques que bene­fi­ci­a­ven uns grups soci­als res­pecte a d’altres, i uns pocs estats res­pecte a la resta; maxi­mit­zació de bene­fi­cis (dis­fres­sada com a “incre­ment de pro­duc­ti­vi­tat” a costa de la degra­dació de capa­ci­tat adqui­si­tiva i de con­di­ci­ons labo­rals. Les famo­ses libe­ra­lit­za­ci­ons i els acords de lliure comerç van com­por­tar una deser­tit­zació del camp (a còpia de polítiques agràries res­tric­ti­ves), una desin­dus­tri­a­lit­zació que va devas­tar regi­ons sen­ce­res, a banda d’una crei­xent des­ar­ti­cu­lació de ser­veis soci­als i polítiques de benes­tar. I unes polítiques que han bene­fi­cial la Mit­te­leu­ropa en detri­ment d’una perifèria del sud, des­ti­nada a ser­veis d’escàs valor afe­git. A tot això s’afe­geix un des­as­tre de política exte­rior, amb una expansió vers les regi­ons de l’Europa ori­en­tal, abans sota l’òrbita soviètica que ens recorda les apos­tes geo­es­tratègiques expan­si­ves ale­ma­nyes (per con­que­rir mer­cats i obte­nir tre­ba­lla­dors barats) o amb aven­tu­res exte­ri­ors de resul­tats tràgics (com a Líbia i Síria) que han col·lap­sat el sud de la Medi­terrània i pro­pi­ciat cen­te­nars de milers de morts i mili­ons de refu­gi­ats.

El ‘Bre­xit’ no per ines­pe­rat deixa de ser la con­seqüència lògica de tot aquest des­ga­vell. Els resul­tats de les polítiques euro­pees dels últims anys han accen­tuat les diferències soci­als, han estès la pre­ca­ri­e­tat i la incer­tesa davant el futur, i han fet de les migra­ci­ons i els refu­gi­ats un fac­tor deses­ta­bi­lit­za­dor en l’àmbit intern. La humi­li­ació a Grècia, la inter­venció finan­cera d’Irlanda, Por­tu­gal, Xipre o Espa­nya, després d’unes polítiques monetàries irres­pon­sa­bles, han transmès la con­clusió que el cas­tell euro­peu fa figa.

No haver permès el nome­na­ment de repre­sen­tants elec­tes, com és el cas del pre­si­dent Puig­de­mont, Comín o Jun­que­ras, tot ple­gant-se a les pres­si­ons d’una Espa­nya que, ho podem dir clara­ment, és avui una dic­ta­dura monar­qui­co­jurídica, ha aca­bat de deses­ta­bi­lit­zar l’estruc­tura. Ja no es tracta de Nexit, Bexit, Ita­le­xit o un més que pro­ba­ble Cate­xit quan la República hagi de deci­dir sobre la seva inte­gració inter­na­ci­o­nal. El pro­blema és que és la mateixa Europa la que ha fugit del pro­jecte euro­peu. Són les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees les que han abdi­cat dels seus pro­pis valors fun­da­ci­o­nals, les que han per­ver­tit el sen­tit de la seva pròpia història. És Europa la que marxa d’Europa. Ens hau­ria de pre­o­cu­par que, real­ment, en tots aquests anys, estem assis­tint a un lamen­ta­ble, trist, sòrdid Eure­xit.