Raó de pes

La setmana ha posat a prova la unitat de l’independentisme, quan l’afer de la Diputació de Barcelona ha mostrat les intimitats vergonyants dels aparells polítics, siguin d’un color o un altre. Els acords municipals havien encès les alarmes, però les dinàmiques pròpies de cada ciutat, on juguen les relacions de proximitat, permetien lectures més matisades. Ara no; els acords supramunicipals ensenyen la cruesa sense pal·liatius.

Abans de les eleccions, ERC va fixar les diputacions com un dels grans objectius. La gestió de l’acord Avancem tenia la finalitat de sumar vots dispersos a aquest objectiu. Amb tot, els resultats foren massa justos. Els socialistes metropolitans ressorgien de les cendres i JxCat necessitava suports per a la supervivència. Pel que fa a la resta, uns pactes municipals dels republicans havien emprenyat companys de viatge. Una olla de pressió difícil de contenir.

Una constatació: la unitat de l’independentisme només figura en els somnis de la gent del carrer i les organitzacions de base, quan els partits (el nom ja ho diu) el que volen és el poder i la glòria. El procés manté determinats miratges i ERC i JxCat saben que han de lluitar per l’hegemonia nacional, on, per primera vegada, els republicans estan més ben situats que Junts.

I controlar la Diputació de Barcelona és fruit d’una raó de pes, un raonament que està en el rerefons de tots els col·lectius: la repartidora. La Dipu administra un pressupost de 955 milions, de disposició generosa; l’organisme genera 70 places de càrrecs de confiança de lliure designació; els sous dels diputats estan molt per sobre dels municipals i parlamentaris (presidenta, catorze pagues de 7.180; caps de grup, 6.431; responsables d’àrees, uns 5.700). Com diu un amic meu: “Les raons de pes són los garbansos.”