Després de la batalla

La bara­lla entre ERC i el món post­con­ver­gent (no pre­tenc ofen­dre, és sen­zi­lla­ment que no m’hi acla­reixo) ha arri­bat a un punt estètica­ment insos­te­ni­ble. Sens dubte hi ha con­tribuït l’estratègia, digna del millor Maquia­vel, ide­ada i/o impro­vi­sada pel PSC, que, com a retorn als repu­bli­cans pel desaire en el moment del nome­na­ment del pre­si­dent del Senat, pacta amb els de Puig­de­mont una aliança a la Dipu­tació que els donarà el con­trol dels suco­sos recur­sos i, per tant, poder. Això després de l’afer, mútua­ment recri­mi­nat, de les ali­an­ces muni­ci­pals més o menys con­tra natura segons cai­guin menys o més a prop de qui les cri­tica.

Aquesta bara­lla és con­tem­plada amb estu­pe­facció per aque­lla part de l’acti­visme soci­o­polític inde­pen­den­tista que havia cre­gut que capi­ta­ne­java el procés pel fet d’haver-lo afa­vo­rit, men­tre la CUP comença a pen­sar de manera pos­si­bi­lista (tot arriba i cap par­tit és immune), en línia amb la gas­tada (però en abso­lut menys­pre­a­ble) idea d’eixam­plar la base. L’inde­pen­den­tisme sem­bla haver tor­nat a les caser­nes d’hivern per inten­tar des d’allà rear­mar-se i obte­nir, des de les ins­ti­tu­ci­ons, els recur­sos neces­sa­ris per a con­te­ses futu­res, o bé, perquè com diuen els més crítics, mai van tenir al cap fer cap altra cosa que un “postu­reig” que els man­tingués a prop de la còmoda por­pra del príncep i acon­seguís per als pro­pis una victòria defi­ni­tiva en la bata­lla final de la guerra eterna.

Men­tres­tant, en el bàndol uni­o­nista s’ha produït una dinàmica sem­blant en raó de la neces­si­tat que l’aritmètica (uns números que pot­ser no per casu­a­li­tat han estat diabòlics) dema­nava a Ciu­ta­dans, el PP i Vox per acon­se­guir majo­ries de govern. Les diferències pro­gramàtiques entre els dos pri­mers són gai­rebé nul·les, molt més grans entre ells i Vox, tot i que aques­tes diferències es donen sols en qüesti­ons soci­als com ara família, religió i immi­gració. Però si és cert que Ciu­ta­dans es veu més que cap altre dels tres collat per la imatge que aques­tes ali­an­ces hi pro­jec­ten, la neces­si­tat que els taronja (i també els blaus) tenen d’asso­lir el poder els obliga a sobre­po­sar-se al ver­ti­gen del que poden per­dre demà als seients i poder que poden acon­se­guir avui i que des­pu­llen davant l’opinió pública que en ells, com en la resta, aquest objec­tiu ha esde­vin­gut òbvi­a­ment essen­cial.

Pel que fa a Cata­lu­nya, man­cats de lide­rat­ges forts jus­ta­ment en moments que ho reque­rei­xen, les dues posi­ci­ons inde­pen­den­tista i antiin­de­pen­den­tista res­ten afe­bli­des i mútua­ment des­con­cer­ta­des. Estan espe­rant saber què farà el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat quan es cone­gui la sentència del Tri­bu­nal Suprem pel fets del setem­bre i l’octu­bre del 2017, perquè per a tot­hom la data no és indi­fe­rent. En el cas del par­tit de Quim Torra, i mal­grat la dis­puta interna sobre estratègies i tàcti­ques (i cadi­res, sem­pre hi ha cadi­res en el rere­fons) que enfronta les diver­ses fac­ci­ons, dues raons hi ha per allar­gar al màxim la legis­la­tura: les enques­tes i Artur Mas, pot­ser fac­tors entre­lli­gats, mal­grat el que puguin dir els més abran­dats entre els crítics al peix­co­visme. Si l’inde­pen­den­tisme rebaixa el to, ni que sigui pel llançament de plats pel cap entre els seus pro­ta­go­nis­tes, l’uni­o­nisme haurà de rebai­xar el seu, a risc de ser incomprès per la pròpia parròquia. Això es tra­du­eix en la recu­pe­ració del pro­ta­go­nisme, però, als par­tits mode­rats. A l’esquerra, aquest paper l’ocupa el PSC. I, a la dreta, ja no el pot ocu­par Ciu­ta­dans, ni mai ha vol­gut ocu­par-lo el PP. Com que ni l’un ni l’altre estan en dis­po­sició d’anar tan enrere en les seves posi­ci­ons maxi­ma­lis­tes, és estruc­tu­ral­ment neces­sari omplir un espai, com­ple­men­tari al soci­a­lista, que des del cen­tre­dreta pugui satis­fer la neces­si­tat de política pública adreçada al benes­tar de la gent i el crei­xe­ment de la cul­tura política, que no rene­gui del que fins ara s’ha cons­truït, ni del que, sobre el que ja s’ha fet, es pot acon­se­guir en el futur.

En aquest espai es poden sen­tir còmodes per­so­nes amb sen­ti­ments íntims diver­sos (cadascú sent la iden­ti­tat com vol o pot). Sols han de com­par­tir la mateixa ide­o­lo­gia (més lli­be­ral que soci­al­demòcrata, més con­ser­va­dora que nihi­lista, més huma­nista que comu­ni­ta­rista, més euro­pe­ista que euro­escèptica) i un com­promís pro­fund per la lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i nor­ma­tiva. A qui manté la ban­dera de la uni­la­te­ra­li­tat i creu que no hi ha risc en menys­te­nir el sis­tema polític i jurídic que ens hem donat al llarg del temps (un sis­tema que, mal­grat els seus defec­tes, és incom­pa­ra­ble amb la inse­gu­re­tat i el dolor que es viu en la major part del món), això li pot sem­blar ser­vi­lisme o con­for­misme. Però sols cal mirar enrere i obser­var amb quins vímets s’ha con­fe­git la fórmula màgica d’una con­vivència majo­ritària­ment esta­ble que no posi en perill la dig­ni­tat indi­vi­dual.