‘Strategos’

L’Assemblea, o Ekklesía, atenenca deposava tot sovint el seu strategos, o cap militar, normalment per una derrota, però formulada com a traïció o corrupció. Molts eren condemnats a mort, per la qual cosa sovint s’exiliaven abans de la sentència. Pèricles, que ho va ser el 431 a.e.a, se’n va sortir no convocant l’Assemblea, ja que era prerrogativa d’ell convocar-la o no. Des de llavors, l’estratègia és aquella manera de maniobrar, primer en les batalles, després davant dels fets i a mesura que es van produint. Generalment, quan qui comanda té èxit, se’l pren per bon estrateg, i quan tot se’n va en orris, se’l titlla de pèssim estrateg, sense analitzar, sovint, si en realitat el primer només va tenir sort, i el segon, malgrat l’estratègia encertada, es va trobar amb imponderables. Es diu de Garibaldi que va aconseguir la unitat d’Itàlia perquè no sabia que era impossible, i en altres casos es respon amb el tòpic “jo no he vingut a lluitar contra els elements”. Ningú ignora que la política conté tant estratègia com la militar, arreu, i segons sembla pel que estem veient a l’Estat espanyol i a Catalunya, bastant més. Però el que crida l’atenció des de les segones eleccions que va guanyar Rajoy i la promesa del Sr. Artur Mas dels divuit mesos per a la República (que encara ningú ha entès), és com en aquest país, el nostre i l’espanyol, les estratègies avancen en una doble direcció inextricable: per una banda, van cap a l’absurd i el fracàs anunciat (la divisió de les tres dretes, per exemple, o la República), i per l’altra es proclamen als quatre vents (cas de l’Albert Rivera o de Pablo Iglesias, un volent ser líder de la dreta i l’altre ser vicepresident), quan tothom sap que una estratègia només reïx si és oculta i actua per sorpresa, o es basa en una latència difusa que despista a qualsevol. Només hi ha una estratègia que es pot proclamar als quatre vents, quan ho tens tot perdut, com la de Churchill davant l’escomesa nazi: sang, suor i llàgrimes. Doncs bé, des de fa temps hem de suportar estoicament, els ciutadans de carrer, un contínuum de proclames estratègiques dels polítics fetes de manera insistent i desvergonyida, sense ocultar de cap manera l’interès i els moviments que hi ha al darrere, la consecució del poder. No es reivindiquen en nom d’un conjunt d’idees i valors (excepte Vox, però perquè això seu no són ni idees ni valors), sinó de manera clara i descarnada per la posició avantatjosa que creuen, a cop d’enquesta, poder tindre. Per la qual cosa, arriba un moment que el ciutadà ja no sap per quin motiu ha de donar suport a aquell o a l’altre grup polític, car del que és substantiu en política, que és per a què vols el poder, ja no se’n parla. La negociació entre Sánchez i Iglesias pel govern de Madrid, la de les tres dretes pel mateix, i la de JxCat, ERC, PSC i comuns pels ajuntaments i diputacions, arriba un moment que no poden interessar a ningú, car es porten al límit del que seria honorable en una negociació o pacte. Arriba un moment que als strategos se’ls hauria de fer cessar fulminantment. Car aquest anar i venir ho desacredita tot. Algú hauria de començar a tenir paraula, passi el que passi després.