Perdre el pati

Diria que és Enric Larreula l’autor de la frase que millor ha definit des de fa anys, com cap altra expressió, la realitat que viu el català als instituts del nostre país: “Hem guanyat l’aula i hem perdut el pati.” Just al contrari del que passava durant el franquisme, quan les classes eren íntegrament en castellà però els alumnes entre ells i de manera natural es comunicaven en català fora de l’aula.

Aquesta setmana, la Plataforma per la Llengua ha presentat un estudi sociolingüístic fet a partir de l’observació directa d’incògnit i no pas d’enquestes. L’estudi diu que de cada cent converses que hi ha en un pati d’un institut de zona urbana de Catalunya, només catorze es fan en català. Per algun fenomen que caldria estudiar amb més profunditat, els mateixos nens que a primària parlaven català, quan arriben a l’institut més de la meitat opten per canviar de llengua i parlar als seus companys en castellà.

En aquest context, els professors fan mans i mànigues per mantenir la immersió lingüística, i la prova és que la immensa majoria de les converses entre professors i alumnes –el 88 per cent a la primària i el 72 a secundària– són en català, però hem d’acceptar que l’esforç personal dels mestres no serà suficient per garantir que el català sigui la llengua vehicular d’una societat que parla centenars de llengües.

Fa bé la Plataforma per la Llengua d’advertir que no estem parlant de la pervivència de la llengua sinó del model de cohesió social de la societat catalana. I cal abordar-ho ràpidament ajudant els adolescents a reconnectar amb el català amb mesures com ara fent que la llengua sigui present a les plataformes de continguts audiovisuals o sigui llengua principal en les seves activitats d’oci. Perquè no només hem perdut el pati; hem perdut Netflix, hem perdut l’Alexa i les aplicacions tecnològiques que els nostres joves fan anar com l’aire que respiren. Alguna cosa hi hauríem de fer.