Pujol, cinc anys després

Jordi Pujol va fer 89 anys el 9 de juny passat. En el més absolut anonimat. L’home que va ser president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys segueix anant cada dia al seu despatx i no deixa de reflexionar, tot i estar cada vegada més cansat. El 25 de juliol, aquest dijous, farà cinc anys de la seva confessió. Aquella “deixa” del seu pare, Florenci Pujol, amagada a Andorra durant dècades. Aquella confessió hi haurà qui se la creurà i qui no se la creurà. Per moltes explicacions que doni. Això és així. Com és així que sigui una “deixa” o uns diners fruit de la corrupció pròpia o familiar, aquell impacte ha evitat que durant els anys més convulsos de la política catalana li hàgim sentit la veu a un dels líders més importants del segle XX. Perquè Pujol segueix tenint opinió. I la fa arribar a qui encara el visita. Què en pensa de Carles Puigdemont? Què en pensa d’Oriol Junqueras? Què en pensa de Miquel Iceta? Què en pensa d’Ada Colau? Què li sembla que es liquidés el seu partit? Creu que Artur Mas ha de tornar? De tot això, Pujol en té una opinió. Però no la diu públicament.

Les conseqüències de la seva confessió són, cinc anys després, prou visibles. El seu partit ha quedat esmicolat. I en la competició amb ERC, va arribar una declaració d’independència al Parlament que ara resulta que ningú volia, després d’una consulta participativa i un referèndum des de baix. Què hauria passat sense aquell episodi? No ho sabem. Podria ser molt bé que la CUP, que va presidir la comissió d’investigació al Parlament, no hagués tingut tanta força a les eleccions del 2015, Artur Mas no hauria fet un pas al costat i Puigdemont no hauria sigut mai president. Podria ser que Pujol, que no va ser mai independentista i ara encara no ho sap, hagués amortit la decisió. No ho sabem. I potser no cal. Però val la pena recordar l’abast d’aquella confessió i fer evident que allò no mereix un silenci de cinc anys.