Tribuna
Dalí i Fages, una relació
Extraordinari llibre el que ha confegit Josep Playà sobre els tractes del pintor i el poeta, i particularment amè perquè és molt ben escrit i perquè el pintoresquisme dels dos personatges –sobretot de Dalí– n’augmenta l’atractiu. Resseguirem el fil d’estendre roba que permet aquest paper. Es coneixen als Fossos (La Salle de Figueres), i Dalí fa el batxillerat a l’Institut R. Muntaner, però Fages no (el fa a Barcelona, als jesuïtes) malgrat que hi ha fagesians que el fan estudiar amb Dalí; a veure si el rigor de Playà marca tendència. Fages, quatre anys més gran, anima que Dalí i R. Reig exposin a les galeries Dalmau i siguin premiats. Ambdós, l’adolescent i el jove mostren un cert compromís amb el... socialisme! Dalí publica a Renovació Social i Fages funda Justícia Social.
Devien coincidir a l’Ateneu Empordanès, que va ser fundat el 1916 i va organitzar JJFF itinerants per la comarca; els de Castelló han estat més coneguts per la improbable trobada de Lídia de Cadaqués amb D’Ors, ambdós de gran interès per a Fages i Dalí. L’un pinta i l’altre epigrameja els gitanos i les putes del Garrigal: o bé devien freqüentar el barri, o Fages hi posa més pa que formatge; sí que, anys a venir, una llegenda urbana relacionaria el pintor amb la Torre Basca, el cèlebre prostíbul figuerenc. El 1924 arriba Les bruixes de Llers, poble que, tot i que Joan Guillamet diu que sí, poeta i dibuixant confessen no haver-hi estat mai. El surrealisme els distancia però el 1929 es veuen quan Dalí presenta La mel... i l’alcalde Bassols, que presideix l’acte, mor d’un atac de cor. Persisteix l’allunyament durant la República i la guerra els separa físicament: Dalí s’“exilia” a l’actual Ritz-Carlton de Manhattan; una postal que va enviar al poeta s’ha fet cèlebre perquè potser va ser l’única.
El geni torna el 1948 carregat amb bala: porta a la recambra el Sabater d’Ordis: el dibuixa, reprèn l’amistat amb Fages i l’anima a compondre el que potser és el seu millor llibre i un dels millors del segle XX. Ve el 1961 de l’homenatge al multimilionari, i un Fages amb dificultats econòmiques va i torna a Portlligat per escriure la cèlebre auca, amatent als capricis del pintor. Fages busca rendes i obre el Celler d’en Climent, un night club que comptarà amb alguna presència del marit de Gala, la que un dia escamoteja al poeta un quadre, regal del pintor.
Explícits ultralocalistes, fan comarquisme: visites, projectes sentimentals i sobretot graviten sobre el cap de Creus amb moltes pintures i el Somni; el patriotisme empordanès del pintor, compatible amb un espanyolisme caricaturesc, haurà d’esperar Albert Boadella per ser avançat per la dreta. Playà encara ens il·lustra amb les relacions que van mantenir amb personatges que els van interessar: Ors, Lídia (la no Ben Plantada), Pla, Fortuny, Pujols, Prim, Carbona o el Marquina d’España y yo somos así, señora; parlant de don Eduardo, Fages va deixar a mitges una Torre de los Lujanes. I ambdós moren a l’hospital de Figueres. Mérite la lecture!