El tenor mata una mosca

La vul­ne­ra­bi­li­tat no és un atri­but del qual pre­su­mir. Por a un fracàs, ansi­e­tat per un exa­men, ofec per un repte... Qui posa­ria alguna d’aques­tes expres­si­ons al seu currículum? I no és això el que sobre­vola el dia a dia? Viat­gem a una escena que es va pro­duir dis­sabte al Gran Tea­tre del Liceu amb l’òpera de Verdi Luisa Miller. En el segon acte, el tenor polonès Piotr Bec­zala afron­tava el repte de l’ària més famosa de l’obra i també la més exi­gent per a ell: Quando le sere al pla­cido. Rodolfo acaba de lle­gir la carta que l’esti­mada Luisa ha escrit a con­tra­cor con­fes­sant un com­promís amb el sinis­tre Wurm, que aquest li ha exi­git redac­tar si vol que ell alli­beri el seu pare. Rodolfo veu que la lle­tra és de Luisa i el seu esclat és el dolor per l’amor ferit. “Quando le sere al pla­cido / chi­a­ror d’un ciel ste­llato...” (Quan a les nits, sota la plàcida llum de les estre­lles...), arrenca l’ària evo­cant l’amor malmès. En el pri­mer vers que intro­du­eix l’ària, però, una mosca va irrom­pre a l’escena ron­dant la cara de Bec­zala. “Tutto è men­zogna, tra­di­mento, inganno!” (Tot és men­tida, traïció, engany!”), va ento­nar el tenor polonès tot fent un pri­mer intent de cap­tu­rar la mosca obrint i tan­cant el puny en el moment de pro­nun­ciar la paraula engany. No va tenir encert i la mosca va con­ti­nuar ron­dant la seva cara, amb risc d’intro­duir-se a la boca o d’esguer­rar el moment més sublim de Luisa Miller per una dis­tracció. “Ah! Ah! Ah! mi tra­dia!” (Ah! Ah! Ah! Em traïa!), va seguir amb l’ària. Coin­ci­dint amb el segon mi tra­dia!, Bec­zala va llançar de nou la mà i va tan­car el puny amb un gest ful­mi­nant i com­pas­sat per la ferida amo­rosa. La mosca havia des­a­pa­re­gut. El desen­llaç el va ofe­rir el mateix Bec­zala després d’ento­nar l’últim mi tra­dia!: l’ovació es va des­fer­mar i el tenor, amb un riure maliciós, va obrir a poc a poc el puny fins a dei­xar veure com la mosca que amenaçava l’ària queia al terra de l’esce­nari. Tant si es va veure la pro­esa de Bec­zala com si no, l’epi­sodi regala una lliçó: es pot ata­car el moment més exi­gent sense pànic escènic i der­ro­tar el vol del fracàs amb deter­mi­nació i sense per­dre el som­riure.