És l’Estat

He escol­tat la pri­mera inter­venció de Pedro Sánchez en el debat d’inves­ti­dura i em poso a escriure l’arti­cle abans que se sàpiga el resul­tat final. Però, des d’un pen­sa­ment estratègic poca cosa can­viarà en el con­flicte de l’Estat con­tra la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana. Massa sovint posem l’atenció en el govern, quan el marge de mani­o­bra d’aquest al si d’un règim con­so­li­dat és escàs. I el mateix règim té molts cops una clàusula de segu­re­tat en el mateix estat i els seus apa­rells.

Des­ves­tim les capes de la ceba. El con­flicte que invo­lu­cra Cata­lu­nya afecta la capa més pro­funda, el cor de l’Estat, la seva ter­ri­to­ri­a­li­tat i el domini dels seus apa­rells. Per tant, sense posar en marxa estratègies que afec­tin algun dels pilars d’aquest Estat, ni el règim que l’embo­lica ni el govern que ho ges­ti­ona mou­ran res de subs­tan­cial en la solució del tema. La història ens diu, però, que ha estat en moments de crisi de règim quan l’Estat ha tin­gut alguna pos­si­bi­li­tat de ser modi­fi­cat, ja sigui en la seva dis­po­sició ter­ri­to­rial ja sigui en la com­po­sició dels seus apa­rells. Estem par­lant ara de monar­quia, del sis­tema de par­tits majo­ri­ta­ris hereus del fran­quisme o de la tran­sició pac­tada amb aquest. El règim ha afa­vo­rit les deri­ves més auto­ritàries, par­ti­dis­tes i cor­rup­tes de l’Estat. Ata­car aquesta deriva anti­de­mocràtica no és fàcil però té més pos­si­bi­li­tats de tro­bar ali­an­ces més enllà dels cer­cles auto­de­ter­mi­nis­tes. Final­ment, la capa més super­fi­cial del règim són els governs. I en el marc d’aquest règim només n’hi ha de dos tipus: el cen­tre­dreta espa­nyo­lista del PSOE amb crossa a l’esquerra o crossa a la dreta; o bé la coa­lició de par­tits post, tardo i neo­fran­quis­tes.

En cap dels dos casos cal espe­rar res que posi en risc el règim; i menys l’Estat per part d’aquest governs. Ara bé, la pre­gunta és si tenim dis­se­nyada ja l’estratègia per vin­clar alguna columna de l’Estat i deses­ta­bi­lit­zar-lo prou perquè passi a estar en l’agenda política euro­pea. La res­posta és, encara no. S’apun­ten for­mes, però la incon­sistència del relat per part dels pro­ta­go­nis­tes de la mobi­lit­zació democràtica a Cata­lu­nya la fan llu­nyana. Lla­vors a què es pot aspi­rar men­tres­tant? A fer que l’ane­lla més feble del sis­tema de par­tits del règim i que alhora és la seva prin­ci­pal coar­tada, el PSOE, posi en evidència el seu caràcter. Només amb un govern en mino­ria, con­di­ci­o­nat pels repu­bli­cans, es posarà a prova cada dia el seu tarannà.

El dis­curs de Sánchez mos­tra un cop més allà on es troba còmoda la pro­gres­sia de la cúpula soci­a­lista: drets de gènere i LGTBI, ges­tos simbòlics anti­fran­quis­tes i pin­ze­lla­des de política social. I par­lar d’Europa per superar fron­te­res inte­ri­ors. Així doncs pre­ten­dre que una tren­tena de dipu­tats cata­lans inde­pen­den­tis­tes i auto­de­ter­mi­nis­tes facin que un govern, dar­rera capa de la ceba, posi en qüestió el nucli dur, l’Estat, men­tre no s’hagi com­mo­gut aquest, és somiar trui­tes. Quins objec­tius, essent difícils, són més prac­ti­ca­bles per tal de forçar el PSOE? Posar sobre la taula de forma sis­temàtica i sense pie­tat un pro­grama d’extracció del fran­quisme dels apa­rells de l’Estat, de les ins­ti­tu­ci­ons del règim; d’homo­lo­gació amb les democràcies més avançades can­vi­ant el poder judi­cial i poli­cial, inves­ti­gant i bui­dant les cla­ve­gue­res de l’Estat, pro­mo­vent una autèntica memòria històrica anti­fran­quista...

I men­tres­tant reforçar la mobi­lit­zació enfront de l’Estat, democràtica, no vio­lenta i en els seus cinc ves­sants fona­men­tals: 1. recla­mació sis­temàtica de diàleg entorn d’un objec­tiu democràtic mas­siu; 2. mani­fes­ta­ci­ons i denúncies tra­di­ci­o­nals; 3. acci­ons per­llon­ga­des de no coo­pe­ració ple­na­ment legals; 4. cons­trucció d’alter­na­ti­ves en tots els camps a les estruc­tu­res econòmiques i mediàtiques del poder; 5. acci­ons de deso­bediència civil, voluntàries, ben pro­gra­ma­des i acom­pa­nya­des. Dels quals a Cata­lu­nya hem exer­cit els dar­rers anys només el pri­mer i el segon. Tenim més de tres mili­ons de ciu­ta­dans con­su­mi­dors dis­po­sats a exer­cir les vies ter­cera i quarta de no coo­pe­ració i cre­ació d’alter­na­ti­ves; i segu­ra­ment alguns cen­te­nars de milers dis­po­sats a fer alguna acció de l’àmbit cinquè, direc­ta­ment de deso­bediència civil.

Fem-ho. Perquè, aca­bin votant el que sigui a Madrid, el tema de fons per­sis­teix. Que els dipu­tats exer­cei­xen de guer­ri­lla par­la­mentària per posar en evidència cada dia el règim. Que el govern i els ajun­ta­ments amb el seu bon govern man­tin­guin intac­tes les trin­xe­res d’auto­go­vern social en favor de la majo­ria. I que cadascú esti­gui al seu lloc i no tot­hom fent papers que no li per­to­quen; o no fent-ne cap.