Fet pols

Mastego l’aire que respiro. És un aire especialment dens perquè aixeco pols. I m’envio aquesta pols. Sense voler. Però no puc fer altrament. Aquest ambient tan terriblement sec que fa d’esca dels focs que ens van assotant, ho propicia. I més quan amb una dalla moderna: una desbrossadora, miro de netejar el tros, els avellaners, de les males herbes que han agafat alçada i que poden destorbar la collita passat l’estiu. Una desbrossadora penjada al coll, motoritzada, i amb la qual vaig imitant el moviment d’una dalla, vaig fent la dansa de la mort i aixecant una polseguera de tan arran de terra que faig anar el capçal de la màquina. El seu gir esperitat fa que les dues vetes de plàstic que hi poso, ja sigui fent forma de creu o en paral·lel, esdevinguin dos ganivets que tallen l’herba i fan saltar les pedretes que hi ha al pas. La pols, un núvol marronós, m’entela les ulleres i se’m clava al nas. El pare conservava un esclopet, una eina de fusta, amb forma d’esclop, complement dels segadors, que feien servir per protegir-se els dits de la mà esquerre. Ara amb les desbrossadores et venen una malla per protegir-te la cara dels impactes de les pedres, i per protegir els dits, guants.

Quan acabo la jornada, dutxat i tot, només cal que em soni el nas per recollir al mocador una mostra d’aquella terregada. En l’aire que he respirat hi ha la pols que ara tinc al cos. Com si m’hagués menjat un plat de la sopa de pedres del Xesco Boix. Però de sobre. Vet aquí la nostra fragilitat. Aquestes feines físiques, assumides de manera esporàdica i per contrast amb el meu dia a dia habitual (més semblant al d’un oficinista), són les que em recorden la nostra petitesa. Però al mateix temps l’esforç, la suor, el cansament, i el veure com avança la feina, com fa net la nova dalla, i constatar el que hi ha per fer, té una part de gratificant, un intangible, una satisfacció que fa que s’eixamplin els pulmons, s’obrin els narius, i es dibuixi un somrís serè. És allò que sentia a dir a casa: que és maca la terra treballada! O com diria Ausiàs March: “Plena de seny, lletjos desitjos talle; en el meu hort no vull les males herbes; perquè s’entenga com dins del meu cor, els pensaments no em davallen avall.”