Joguines sense control

M’he refrenat moltes vegades de mostrar fotos familiars per la xarxa i, abans de penjar alguna imatge del meu net, si els seus pares me’n donen permís, m’ho penso dues vegades. Mostrar el que més estimes als altres és una temptació comprensible, que no sempre saps evitar o mesurar. Tampoc és fàcil controlar de quina manera i fins quant de temps pots deixar que una criatura miri la pantalla del mòbil. Constato, però, que molts pares ho consideren un joc de distracció ben útil, perquè contínuament veig nens i nenes de pocs mesos que s’entretenen dins el cotxet amb un mòbil a la falda.

En el meu cas això passa ben poc, perquè el nen és molt petit i sé que no és aconsellable donar-l’hi fins que no hagi complert els dos anys. Com que procuro no ser radical en res, de tant en tant, quan el net es cansa de jugar i de mirar contes, permeto que escolti cançons infantils a YouTube, a distància prudent. A mesura que vagi passant el temps, ja aniré decidint –procurant de no contradir gaire els pares– quin ús fem del mòbil i de les xarxes socials. Després pot passar el que acostuma a ser habitual: els pares compren un mòbil als fills per poder parlar amb ells, i ells acaben entrant on volen. Molt sovint obren un perfil a Instagram amb algun pseudònim inidentificable i esquiven les mesures de control fent constar que són majors d’edat.

En parlo així, perquè conec bé el tema, com a tutora de classes d’adolescents d’ESO. Al darrer institut on he treballat durant uns quants cursos seguits, els mòbils estan prohibits, excepte per a les activitats de recerca d’informació i els treballs acadèmics dins l’aula. Tot i aquesta restricció, que considero encertada perquè evita que utilitzin l’smartphone contínuament, també hi ha problemes, ja que molts dels conflictes es fabriquen a través de converses per WhatsApp o Instagram, en hores no lectives, fora dels instituts. I l’endemà reapareixen a classe. Realment és un tema complex per al qual no tenim cap llibre d’instruccions. Anem força venuts, en aquest sentit. Les darreres setmanes, a més, s’ha tornat a encendre la polèmica sobre l’ús que fan determinades apps de les nostres dades i la possibilitat que les imatges dels nostres fills i nets, que pengem alegrement a la xarxa, acabin formant part d’alguna llista de reproducció de vídeos eròtics, com ha passat a YouTube. La sola idea que aprofitin imatges quotidianes de nenes menors d’edat que ballen, juguen a la piscina o fan activitats quotidianes per fabricar vídeos d’aquesta mena esgarrifa.

En realitat, se’ns escapen moltes coses a l’hora de preservar els seus drets. No n’hi ha prou exigint a les companyies que ofereixen serveis de xarxes socials que gestionin bé les nostres dades personals. Tampoc podem abandonar el camí de l’exemple –fa mandra, ja ho sé, però és el més efectiu– i educar els menors i adolescents en la cultura humanista i en l’esperit crític, molt especialment a casa. I això implica també oferir cursos orientatius als pares que van perduts.