Ciutadans ha mort

Acabat el llarg cicle electoral de primavera, és moment de donar un cop d’ull al nou mapa polític del país i treure’n conclusions. És com si s’hagués aixecat la boira i ara quedés net el paisatge per ser observat amb deteniment. S’ha apagat el soroll del ball de sabres dels pactes municipals, s’ha esmorteït l’estrèpit de tots els que s’han esquinçat les vestidures en constatar la defunció de la unitat d’acció en el procés, s’ha apagat la remor dels que s’han sorprès per la recuperació de la sociovergència autonomista i ja no sonen els visques dels que han celebrat la fi de la travessia del desert del PSC. Dit tot això, queda un últim fet noticiable per plorar, o aplaudir, que cadascú se sap la seva debilitat. La notícia del moment no és altra que la constatació que Ciutadans continua sent un partit irrellevant a Catalunya perquè no ha aconseguit obtenir cap ajuntament. El momentum Arrimadas ha passat i Valls ha est un bluf. Un partit incapaç de manar al territori és una formació virtual, un moviment fruit d’una fogonada d’estiu o d’una insuflada de diners més pròpia d’aquell que busca un rendiment a curt termini a la borsa que no pas l’estratègia pacient de la ideologia assentada sobre uns principis ferms. Sense fonament, ni cartera, sense líder ni lideressa –Lorena Roldán? Quina broma pesada és aquesta–, encara aferrats a l’obsessió per la patètica política del canutasso, el partit del decadent Albert Rivera camina cap a la irrellevància política, amb cara de mort vivent.

El partit ha mort, però els votants hi continuaran sent, esperant la nova crida a la demagògia. Ara només queda pregar al totpoderós Iceta per tal que el seu partit no es vesteixi de taronja.