Johnson i les elits angleses

Les lectures de l’arribada de Boris Johnson a Downing Street són múltiples i interconnectades. La clau interna neix de l’escissió del Partit Conservador arran del referèndum del juny del 2016 en què inesperadament un 52 per cent de britànics es declararen a favor de la ruptura amb Europa. David Cameron pensava que l’aposta del referèndum la guanyaria i emmudiria així la facció euroescèptica, històrica, en el seu partit que mai ha volgut cedir competències a una institució supranacional. Cameron va dimitir el mateix dia de les eleccions i traspassà el poder a Theresa May, que, curiosament, havia fet campanya per romandre a Europa. Agafà la torxa del Brexit means Brexit i s’entestà a treure la Gran Bretanya de la Unió en un període de dos anys. Com que no havia guanyat unes eleccions dissolgué el Parlament i fou la candidata més votada tot i que necessitava els deu diputats nord-irlandesos per tal de governar.

El ‘Brexit’, per tant, depenia de deu vots que no eren partidaris de la ruptura amb Europa per tal de salvar la frontera lliure entre l’Ulster i la República d’Irlanda. Aquesta va ser la primera pedra que impedia mans lliures a l’hora de negociar amb Brussel·les. Un Brexit suposaria una amenaça a la unitat territorial del Regne Unit i una possibilitat que, després de més de 90 anys, l’illa d’Irlanda considerés seriosament l’oportunitat de ser unificada. Aquell vell eslògan dels republicans irlandesos que les dificultats d’Anglaterra són les oportunitats d’Irlanda sorgia inesperadament per un error estratègic de la política nacional britànica.

El govern de Theresa May havia d’aguantar el corcó dels unionistes irlandesos, que, curiosament, eren més europeistes que la majoria de britànics i que, a més, tenien una força determinant a la Cambra dels Comuns. L’altre entrebanc intern ha estat la posició d’Escòcia respecte a Europa, on el referèndum va ser del tot favorable a la permanència.

Les divisions esquinçaren un país que arribà a situacions de confrontació territorial, social, mediàtica, política i cultural. Els partidaris del Brexit no guanyaren ni a Irlanda del Nord, ni a Escòcia, ni tampoc al Gran Londres i altres ciutats de més de mig milió d’habitants. L’euroescepticisme militant es feu fort al món rural, a les petites viles, a les zones més empobrides del país i en aquells ambients on la glòria d’un imperí que ja no existia ressonava com una realitat actual. Un supremacisme cultural, inclusiu, un “Europa ens roba” fou la bandera enlairada pels partidaris del Brexit que recorregueren a la mentida i a les mitges veritats per tal de fer veure que la Gran Bretanya seria més rica i més pròspera fora d’Europa que no pas depenent de les llunyanes decisions de Brussel·les.

Nigel Farage i Boris Johnson foren els principals artífexs de construir un discurs antieuropeu, xenòfob, nacionalista i populista. La idea de la sobirania nacional se situà per damunt de cap altra consideració i la sortida d’Europa era un pas imprescindible per recuperar una certa hegemonia britànica a Europa. Farage fundà un nou partit que guanyà àmpliament les eleccions europees. Boris Johnson fou ministre d’Afers Exteriors amb Theresa May però per desavinences sobre la política del Brexit abandonà el govern i es preparà per assaltar el poder del Partit Conservador i, conseqüentment, convertir-se en el nou primer ministre.

La Unió Europea ha actuat amb paciència, professionalitat i realisme a l’hora de concretar la complexitat dels detalls de la ruptura. Theresa May va presentar propostes que no eren revalidades pel seu propi Parlament fins que finalment es va veure en la necessitat d’anunciar la seva marxa perquè no se’n sortia. Una de les qüestions més interessants de tota la crisi ha estat la lluita entre el govern i el parlament en una democràcia que ha estat construïda sobre el parlamentarisme. Boris Johnson tindrà molts problemes per desafiar Europa, com ha fet en el primer discurs com a primer ministre, perquè el Parlament no li donarà sempre suport. El 31 d’octubre abandonarà la Unió tant si hi ha acord com si no. Un Brexit no pactat tindrà conseqüències molt negatives per a Europa però, sobretot, serà inassumible per a un país com Gran Bretanya que ha fet del respecte a la llei i als tractats una de les seves normes habituals.

Boris Johnson vol sortir de pressa i corrent, de qualsevol manera, i després pactar els acords comercials i econòmics amb la Unió. Això no podrà ser així perquè Europa no acceptarà la ruptura sense que els costos del divorci siguin assumits per totes les parts. És cert que Boris Johnson té la complicitat de Donald Trump i un tarannà semblant a l’hora de comportar-se de forma exòtica i estrafolària des del poder. Però primer haurà de guanyar-se la respectabilitat en unes eleccions i segons la majoria dels britànics d’avui no veuen Europa com un enemic pel qual pagui la pena vessar sang, suor i llàgrimes. És difícil que el nacionalpopulisme acabi arrelant a la Gran Bretanya.