Dormir és un dret

Si abans per dormir bastava assistir a un acte protocol·lari, bo i sabent que t’esperava un llit que, compartit o no, definies com a teu, ara la cosa és més complexa. M’ho expliquen infermeres d’un hospital públic eivissenc, d’arreu de l’Estat. És tan car poder dormir! Tant que aprima, i com!, el sou que guanyes amb la feina, sovint temporal, sense cap garantia d’estabilitat. No cal exercir de sociòleg ni consultar dades oficials: el dret a dormir en llit estable és un dels maldecaps més angoixants del nostre país de països. Tant que sorprèn l’èxit residual que el tema suscita en els debats polítics, en què tots els nobles becs d’or de l’hemicicle apel·len, això sí, a la Constitució.

No és una qüestió ni conjuntural ni de temporada. Com que fa més de setze anys que visc a Madrid, són tantes les persones joves, o sigui l’esperança de la pàtria (o de les pàtries), que han de passar una temporada llarga a la Villa del oso y el madroño, o que han d’anar a Barcelona, “ciudad de ferias y de congresos”, que et conten la tragèdia del mercat d’habitacions de lloguer. He exhaurit les poques pistes que emmagatzemava! (S’accepten suggeriments, amable lector/a.) I com que darrerament he deixat d’escoltar les sàvies tabarres de qui ens vol manar, tornaré a vells hàbits i prendré nota de les referències al tema, fins que s’arribi a la normalització (?) del nostre panorama polític. Més encara: revisaré les propostes concretes dels representants de la “cosa pública”, en clau autonòmica, amb l’esperança de poder dir als meus conveïns madrilenys que “los independentistas catalanes sí que se toman en serio eso del derecho a dormir dignamente”. I prepararé un assaig que aclareixi el sentit del vers il·lustre: “És quan dormo que hi veig clar!”