Opinió

ANÀLISI

El Sàhara, estancat

El Sàhara Occi­den­tal, el més gran dels dis­set ter­ri­to­ris que l’ONU con­si­dera pen­dents de des­co­lo­nit­zar, ha estat absent dels dis­cur­sos i valo­ra­ci­ons del vintè ani­ver­sari de l’arri­bada al tron del Mar­roc de Moha­med VI. La majo­ria d’anàlisis que s’han fet d’aques­tes dues dècades des­ta­quen com s’ha moder­nit­zat el país, amb lleis com el codi de família que atorga a les dones drets negats a la majo­ria de països islàmics. També la moder­nit­zació econòmica, amb la cons­trucció de més quilòmetres d’auto­pis­tes o l’ampli­ació de port de Tànger. Així, s’ha recor­dat com Moha­med VI és el prin­ci­pal empre­sari del país, nomena els minis­tres i con­trola les mes­qui­tes en ser el cap dels cre­ients.

Per con­tra, sí que s’ha par­lat del con­flicte del Rif, on la població ama­ziga lluita perquè es reco­ne­guin els seus drets i se n’acabi la mar­gi­nació econòmica. El rei Moha­med VI, amb motiu d’aquest ani­ver­sari, ha indul­tat 4.764 pre­sos, però ha dei­xat entre rei­xes els 53 empre­so­nats per les pro­tes­tes rife­nyes d’Alhu­ce­mas del 2016. I és que la manera com ha abor­dat Moha­med VI el pro­blema del Rif és cohe­rent amb la nega­tiva a dei­xar que l’ONU apli­qui el pla de pau a l’antiga colònia espa­nyola. Segons aquest full de ruta, acor­dat entre el Mar­roc, el Front Poli­sa­rio i l’ONU el 1991, s’hi havia de fer un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació.

En el referèndum havien de votar els refu­gi­ats que són al cam­pa­ment de Tin­duf a Algèria, i també la població autòctona que viu al ter­ri­tori ocu­pat pel Mar­roc. Com que el Mar­roc durant la Marxa Verda hi va enviar dese­nes de milers de colons, el cens s’hau­ria de fer par­tint del cens espa­nyol de 1974, tot ampli­ant-lo als fills. Però el Mar­roc va exi­gir que pogues­sin votar els colons. El 2003 l’exse­cre­tari d’Estat nord-ame­ricà James Baker, com a enviat de l’ONU, pre­sentà un nou pla. Con­sis­tia en la idea que el Sàhara gau­di­ria d’un període tran­si­tori d’auto­no­mia sota la sobi­ra­nia mar­ro­quina durant el qual retor­na­rien els refu­gi­ats d’Alger. Al cap de cinc anys, es faria un referèndum en què també podrien votar els colons. Men­tre que el Front Poli­sa­rio va dir que sí, Moha­med VI ho va rebut­jar.

Així les coses, el con­flicte ha que­dat total­ment estan­cat, amb revol­tes inter­mi­tents a la capi­tal, Al-Aaiun. Les últi­mes nego­ci­a­ci­ons van fra­cas­sar, i l’enviat espe­cial de l’ONU, l’expre­si­dent ale­many Horst Koh­ler, va dimi­tir el setem­bre pas­sat. Fa tres anys, després de la mort del líder del Poli­sa­rio, Moha­med Abde­la­ziz, el vell mili­tant sah­rauí Bra­him Gali va ser nome­nat cap del Poli­sa­rio i de la República Àrab Sah­rauí. I Gali va res­pon­dre a una pro­vo­cació mar­ro­quina, en la qual el Mar­roc va ocu­par una zona neu­tral al límit amb Mau­ritània. Gali va enviar-hi tro­pes sah­rauís, pro­vo­cant el reple­ga­ment del Mar­roc i tor­nant aque­lla franja a ser zona des­mi­li­ta­rit­zada.

La manera d’afron­tar el con­flicte del Rif és cohe­rent amb la política del rei al Sàhara. L’alter­na­tiva que el Mar­roc ha defen­sat a l’ONU enfront la volun­tat d’inde­pendència i amb la qual hi atorga una supo­sada auto­no­mia, és una fal·làcia. Moha­med VI no vol un Sàhara inde­pen­dent, però tam­poc està dis­po­sat a donar auto­no­mia a ningú, ni als sah­rauís ni als ber­bers. I jugar de debò a les nego­ci­a­ci­ons amb l’ONU sig­ni­fi­ca­ria estar dis­po­sat a ofe­rir-ho de veri­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia