El dilema cultural

El model cultural de Barcelona fa anys que navega per un mar desbocat i el perill de naufragar comença a ser real. Tres notícies que han coincidit aquest mes ajuden a entendre la situació en què estem i en què podem estar si no ens definim i ens decidim d’una vegada. Els mateixos dies que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) presentava el seu pla per créixer al pavelló Victòria Eugènia, tot suplicant que les administracions públiques s’impliquin en el seu finançament i es comprometin a fer-lo possible en un calendari raonable, veïns i entitats de la Barceloneta es manifestaven en contra del futur museu franquícia de l’Hermitage, que ja té pràcticament tots els permisos per construir el seu edifici exultant (i insultant, per molt Toyo Ito que el signi), al port, amb la idea d’inaugurar-lo el 2022 per al milió de turistes que preveu rebre cada any. La tercera notícia que s’encavalca va ser la denúncia dels col·lectius de la cultura de base de la ciutat, que se senten absolutament desemparats per unes polítiques culturals que semblen dissenyades per alguna ment que vol arrencar d’arrel els projectes pensats i fets per ciutadans i per a ciutadans. Aquest és l’autèntic dilema que hi ha quan es debat el model cultural de Barcelona: qui n’ha de dur les regnes i a qui ha de beneficiar. Tota la resta és soroll que ens va empenyent a la deriva.