La batalla pel relat

La frase que titula aquesta columna és d’aquelles que s’han instal·lat al vocabulari de la política moderna però que defineixen un concepte prou vell: sortir als mitjans de comunicació és un dels principals objectius del manual de supervivència dels representants públics. Dimarts passat, el mateix dia que el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, criticava públicament l’Estat perquè en relació amb Catalunya “no pressuposta el que toca i no liquida el que ha previst”, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, reclamava al govern de la Generalitat 280 milions en concepte de serveis bàsics que no s’han pagat a la ciutat. La batalla pel relat ja les té, aquestes coses: surts a criticar la palla a l’ull de l’adversari i tot seguit t’assenyalen la biga que s’ha ficat al teu. De raó segurament en tenen tant Calvet com Colau però avui ens fixarem sobretot en les declaracions del conseller, que va descarregar damunt l’Estat un molt ben argumentat discurs sobre els incompliments acumulats. Calvet recordava que la disposició addicional tercera de l’Estatut –que preveu mesures econòmiques correctores per compensar la desinversió estatal– s’ignora sistemàticament any rere any. També denunciava que mentre que a Catalunya el nivell de compliment inversor estatal és només del seixanta-sis per cent, a d’altres zones com a Madrid els pressupostos també s’han modificat, però a l’alça. I tot això afegit als famosos setze mil milions que cada any se’n van cap a Madrid i no tornen.

Els números ja fa temps que són ben clars, però la batalla pel relat no s’acaba de guanyar a fora de Catalunya. Per això no hauria de passar desapercebuda la frase que Gabriel Rufián va pronunciar al darrer ple de la fallida investidura de Pedro Sánchez. “Jo no soc dels que pensen que Espanya ens roba. Jo penso que ens roben els Rato, els Bárcenas, els Millet i els Pujol.” Una bona manera de regirar un lema que ens ha fet més mal que bé i que sí ajuda a guanyar la batalla pel relat.