Europa

Quelcom no funciona a Europa, i ens ho hem de fer mirar. Ho dic des de l’expectativa meva de l’europeisme Jacques Delors, avui definitivament molt malmesa, i sense ànims entreguistes a les forces estatals que avui manen a la Unió Europea. Obviaré la part política de català emprenyat, entorn de la preservació dels nostres drets que esperàvem de les institucions europees, per a limitar-me a comentar dos aspectes econòmics de prou significació.

Europa com a àrea de lliure comerç acumula avui les xifres més elevades de superàvits comercials (més que la Xina!): 400.000 milions d’euros és el seu saldo de la balança corrent de l’eurozona envers la resta del món. I els excedents que això genera no es retornen a l’economia, amb taxes d’estalvi clarament per sobre de la inversió a l’àrea, tot i les fragilitats d’alguns dels països que la integren. La crítica més forta a la paràlisi se l’emporta Alemanya, que tot i poder, no actua de locomotora ni en el seu propi país (potser per la por genètica alemanya a la inflació). Àdhuc manté en aquesta situació superàvits fiscals amb tipus d’interès negatius pel seu deute sobirà (hom paga per a poder subscriure deute alemany!) malgrat les seves paleses necessitats d’infraestructura.

El desaparellament d’interessos dels països que van bé respecte dels que s’ho passen malament, per exemple Itàlia, és abismal. Salvini es pot considerar així un resultat de la política europea, d’una Europa que ha deixat que des de l’entrada de l’euro Itàlia empitjori (i no millori –Espanya ho ha fet un 15%–) la seva renda per càpita real. Quin italià es pot sentir a gust de pertànyer a Europa amb aquest registre? Es contraposa a tot això un Parlament mamotrètic, distant, cementiri/menjadora de molts polítics que no se’ls coneixerà en tota la legislatura per les seves contribucions. Diputats que pul·lularan amb bons sous per Brussel·les (estic pensant en alguns eurodiputats illencs que conec) en un Parlament que haurà d’esperar llargues reunions de fi de setmana, de caps d’estat o responsables d’economia, per a fer martingales i resoldre els embussos que ells mateixos creen amb la seva manca d’acció, per a poder tirar endavant un estat de coses incomprensibles per a molts ciutadans.

A la vegada, el Banc Central Europeu, braç armat de la política monetària, es troba lligat a un objectiu de inflació més que discutible i allunyat de la possibilitat de prendre en consideració l’economia real. I tot el quantitative easing o restricció monetària laxa que ha practicat, la banca continua a la seva, sense traslladar a l’economia real la ingent massa monetària que el BCE posa a disposició. La darrera xifra que conec (d’abril d’aquest any) és escandalosa, amb unes entitats financeres que a l’eurozona acumulen un excés de fons, retinguts al seu nom i facilitats pel BCE, d’1,9 milions de milions d’euros (Espanya 110.000 milions d’euros) per sobre dels fons requerits pel propi mecanisme de facilitat, tot i la penalització vigent (retribució negativa, és a dir, pagar per a mantenir aquells dipòsits1) del 0,4%.

De manera que, pel que comentem, no sembla que els països amb tants alts superàvits creguin en un projecte europeu compartit –ni el comportament d’alguns dels països els fan possiblement mereixedors–. I les entitats bancàries al si de cada país es veuen atrapades en una baixa rendibilitat, tot i aquell excés de liquiditat, per la manca de confiança en les seves pròpies economies.

Suposo que criticar Europa està mal vist, essent com és per a molts de nosaltres la darrera esperança per a la regeneració de la democràcia. Aquest clam vol, però, vèncer el cofoisme d’alguns pels nous equilibris a les institucions europees assolits a toc de campana, i fer palesa la llista de coses clarament millorables en una Europa que sigui més rellevant per a les nostres vides.