Opinió

Tribuna

Josep Sebastià Pons

“Quin encert no seria que un títol com ‘Cantilena’ fos conegut dels nostres estudiants de batxillerat!

Ja em pas­sa­ran que torni a par­lar de poe­sia. Però és que, tal com va el país i el món, i tenint poe­tes tan greus i recor­da­bles com tenim, ¿què millor podria fer? He relle­git un lli­bre de Josep Sebastià Pons –nom capi­tal, no gens perifèric, de les nos­tres lle­tres–, publi­cat el 1937, pel qual sento pre­di­lecció: Can­ti­lena. El títol sem­bla pin­tat d’un vernís humil: no un cant que imposi amb el rigor d’un cor de veus, sinó més aviat cançó per ser can­tada ínti­ma­ment. I això es nota en la con­cepció de l’obra. És, també, la humi­li­tat del plany mateix que amara les poe­sies: un lament no pas esquei­xat, sinó cons­tant i fondo, per la mort de la seva dona, Helena, escai­guda el 1933. Ens hem de feli­ci­tar perquè, a final d’any, l’estudiós Eusebi Ayensa ens donarà l’edició crítica de la poe­sia del Car­ner del Ros­selló: tindrà en compte, per pri­mer cop, els mate­ri­als d’arxiu de l’autor i apor­tarà un cen­te­nar llarg de poe­mes nous (sor­tirà a Edi­ci­ons de la Ela Gemi­nada).

En aquests ver­sos, Pons reviu molts dels llocs que havia freqüentat amb la dona: “Hi tor­na­rem, m’has dit amb ta fe pura. / Hi tor­na­rem, amiga. Tu hi seràs / més humil que una her­beta al mig del ras, / per sem­pre havent per­dut forma i figura”. Pel fet d’haver per­dut “forma i figura”, el poeta es pro­posa no dei­xar de con­rear mai la memòria de la finada: “Oblida el que no sigui el record d’ella”. És l’esposa a qui encara sem­bla veure pel “camí del Ribe­ral dins l’abandó geliu”. I que, en rea­li­tat, repre­senta el fan­tasma de la que va ser, presència per­sis­tent del record: “La neu que porta el vent en sa roba es fonia”, diu en un vers pro­digiós!

“Recorda [sug­ge­reix a la morta] la prada on t’ador­mies sota el cel, / cobrint d’un moca­dor ta cabe­llera / esco­la­dissa com la mel” (quin bell detall, aquest de la cabe­llera “esco­la­dissa com la mel”! I com, l’engany de les parau­les, ens fa sen­tir l’emoció del record d’algú que no hem cone­gut més que per referències líriques). Poe va dei­xar escrit que el tema més irre­cu­sa­ble­ment líric és el de la mort de la per­sona esti­mada. I Pons ho fa ben palès: “A tot moment vol­dria recor­dar / la mera­ve­lla de ta vida, Helena”. Ver­sos que fan estre­mir per la seva bellesa radi­cal, per la seva veri­tat com­mo­ve­dora: “Des que la mort t’ha presa, flor gelada, / senti els meus ulls can­sats s’ente­ne­brir”. I un amor con­ju­gal, el d’ells dos, que es podria defi­nir amb el cèlebre vers ribià: “Ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”.

Però els ver­sos també evo­quen altres morts fami­li­ars: “Si pogues­sin tor­nar, què mira­rien, / des­a­ve­sats com són de la claror?”. És un lli­bre que refle­xi­ona sobre la mort, però d’una manera no gens patètica, pot­ser un punt pan­te­ista i tot: com si la Des­co­ne­guda hi dia­logués natu­ral­ment amb la vida. Quin encert no seria que un títol com Can­ti­lena fos cone­gut dels nos­tres estu­di­ants de bat­xi­lle­rat!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia