Qui amaga l’ou?

Continuo votant, malgrat l’escepticisme que ens enverina. Diríeu que els nostres (?) dirigents polítics ho fan tot per fer xixines el sistema, potser perquè, ignorants com són, tampoc no saben com s’ho farien per gestionar un país de països. I això que rebo molts confidencials, llegeixo molts papers escrits amb aires dogmàtics però tan farcits de mitges veritats i de mentides… qui sap si apreses d’aquells predicadors dels anys cinquanta que suportàvem quan tenia lloc una nova edició de la Santa Misión. Potser són part d’una maniobra sinistra: la de carregar-se –això sí, sempre en nom de la Constitució– la pràctica honesta de la democràcia… per la qual tantes i tantes persones havien lluitat.

¿Quin sentit té barrejar, en els debats, instàncies autònomes de govern –ajuntaments, comunitats autònomes, govern de l’Estat, Senat– per part de qui creu que fer política és una de les possibilitats de jugar, amb impunitat greu, a la toto lotto? ¿Com pots justificar el vot per decidir el govern d’una ciutat gran amb la decisió, puntual, d’un grapat de votants en una comunitat autònoma de pocs habitants? Els que hem lluitat per l’autonomia municipal o la sobirania d’un Parlament com el català ens sentim vexats per les figuretes de la política que ho barregen tot, això sí: entre frases i declaracions, tan buides com grandiloqüents.

Maruja Torres, dona sàvia, va dir fa pocs dies: “Si Casado i Rivera ara anomenen el diàleg humiliació, rendició i submissió, ¿com qualifiquen els acords amb Vox?” Hi afegeixo: els que generalitzen quan parlen de “terrorisme del passat”, ¿com és que no condemnen les tortures i els crims perpetrats pel règim de Franco… i, en canvi, n’estimulen l’elogi, inacceptable per a qualsevol demòcrata europeu?