El desencís i l’esperança

La desconfiança del president Sánchez i del PSOE  respecte de Pablo Iglesias i Podem és profunda. Aquesta idea és compartida, per descomptat per la dreta, però també pel centredreta i centreesquerra, tant econòmic com social. No estan segurs que Podem respecti la Constitució, que no sigui una veu dissonant respecte del govern quan es faci pública la sentència del Tribunal Suprem sobre els polítics independentistes, que critiqui i desprestigiï el rei, clau de volta del sistema polític del 78, perquè, com ha sintetitzat Antonio Caño a El País, “Podem va irrompre en la política espanyola no fa gaire amb un missatge tan antieuropeu com el populisme de dretes [...]. Encara que s’hauria de creure en la sobtada transformació d’aquesta força radical i populista [...], sens dubte manquen del compromís de lleialtat a l’Estat que hauria de ser un requisit mínim per influir de qualsevol manera en el govern d’Espanya”.

Els que han cregut que hi podria haver un govern de coalició d’esquerres han d’abandonar la seva esperança, no hi serà; en paraules del PSOE, “podríem tenir investidura, però no podríem tenir estabilitat”. La realitat és aquesta, més enllà de la justificació de la decisió. La pressió mediàtica, política i social perquè el PSOE no faci un govern de coalició amb Podem és molt forta i la determinació del president Sánchez per fer-lo, molt feble; caldria un acord de govern que les parts no han treballat i concretat per manca de voluntat del Partit Socialista, que és a qui correspon la iniciativa, però no hi ha cregut mai del tot. Aquest pacte hauria d’haver inclòs un acord per actuar en cas de desacceleració econòmica amb un deute públic de prop del 100% del PIB, és a dir, sense possibilitat de crear més deute. No n’han parlat, una prova més de la manca d’interès per l’acord. El fet que els escons del PSOE i Podem no arribessin a la majoria absoluta del Congrés ha influït en la negociació.

Un govern en solitari del PSOE amb suport extern de Podem, vist el que s’ha vist, és improbable. La conclusió és que hi haurà noves eleccions. Podria guanyar la dreta, però no és probable tenint en compte les enquestes, el comportament desaforat de Cs i Vox i l’enfrontament PP-Cs. Una cosa és fer govern a Madrid o Andalusia o Múrcia i l’altra fer-lo a Espanya. El PSOE pot no guanyar un nombre significatiu d’escons respecte dels que ara té. Si queda lluny de la majoria absoluta, tindrà raons, donada la ingovernabilitat del país, per demanar l’abstenció del PP a la investidura i per fer amb ells un pacte d’estabilitat més implícit que explícit, que podria incloure polítiques d’estat que un partit polític en solitari tindria difícil de dur a terme tret de disposar de majoria absoluta al Parlament, i encara així...

Cs s’ha autoexclòs, té el seu propi full de ruta per liderar la dreta espanyola substituint el PP i, en congruència amb aquesta política, no voldrà pactar amb el PSOE en cap cas, i encara menys tenint en compte el posicionament personal de Rivera respecte de Sánchez; no sembla que hi hagi alternativa a aquesta cooperació entre el PP i el PSOE.

Per les mateixes raons per les quals ara no ha volgut el PSOE pactar amb Podem, “sentit d’estat”, estabilitat, alineació amb el centredreta social i amb els poders econòmics, voldrà fer-ho amb el PP. Pel PP diferenciar-se de Cs i demostrar la seva contribució a l’estabilitat de l’Estat pot ser un incentiu que el porti a un pacte institucional explícit o implícit amb el PSOE, sobretot després de demostrar aquest que la seva política és ara més de centre que d’esquerra. Espanya necessita aquest pacte en multitud de qüestions des de fa temps enrocades sense solució: Catalunya, política interior, relleus i renovació en organismes de l’Estat, pensions, salari mínim, immigració, política energètica i de canvi climàtic, posicionament amb la UE, política d’R+D+I, infraestructures bàsiques, etc.

En aquestes circumstàncies és quan s’obriria una possibilitat per a la negociació amb Catalunya, amb un estatus autonòmic similar a l’actual, però blindat i amb una sobirania econòmica (Agència Tributària) compartida, però plena. És per això que hi ha lloc per al desencís, segur, s’ha perdut una oportunitat per insuficient concreció d’un programa de govern compartit. És especialment important perquè és difícil imaginar a Espanya un futur on hi pugui haver governs en solitari i no en coalició. Però també hi ha lloc per a l’esperança, en especial per a Catalunya, si el govern futur d’Espanya està format sobre una col·laboració de les dretes i esquerres espanyoles. Només així hi podrà haver una proposta seriosa i no contingent. Que hi pugui ser no significa que hi sigui...

El camí de Catalunya és llarg i difícil, s’ha de fer a petites passes quan conjunturalment sigui possible.