Agost

Sempre que he pogut triar, he preferit evitar l’agost per fer vacances. Mantenir la rutina habitual en lloc de suportar els inconvenients propis del mes: les cues, els vols cancel·lats, les llargues esperes, la massificació, el soroll... Sempre que he pogut triar, és clar, perquè ja se sap que planificar les vacances familiars és com atacar un sudoku de nivell: costa de fer quadrar tots els números.

Pot semblar allò que en diuen fer de la necessitat virtut, però el cas és que a mi m’agrada quedar-me l’agost a casa, quan la ciutat es buida i es transforma en una altra, més mandrosa i més amable. I sobretot ara, quan ja no cal recórrer al manual de supervivència per passar els dies fatídics d’entremig, aquells en què, fa uns anys, no trobaves ni un trist forn obert per comprar el pa.

El ritme s’alenteix i, pel que respecta a la nostra feina, m’atreviria a dir que hi ha certa solidaritat entre els que els toca fitxar quan la resta descansen. Una solidaritat encara més intensa si, a sobre, és cap de setmana. L’agost, d’altra banda, ha deixat de ser aquell desert informatiu on no hi brolla cap notícia i on, per suplir l’escassedat, s’alimenten tota mena de serps d’estiu. El món és molt gran i no para de donar voltes. Tot i que, segons com, veient el panorama, preferiria que a l’agost s’aturés tot per uns dies i la persiana amb el “tancat per vacances” s’abaixés per a tothom.