Agost

Sem­pre que he pogut triar, he pre­fe­rit evi­tar l’agost per fer vacan­ces. Man­te­nir la rutina habi­tual en lloc de supor­tar els incon­ve­ni­ents pro­pis del mes: les cues, els vols can­cel·lats, les llar­gues espe­res, la mas­si­fi­cació, el soroll... Sem­pre que he pogut triar, és clar, perquè ja se sap que pla­ni­fi­car les vacan­ces fami­li­ars és com ata­car un sudoku de nivell: costa de fer qua­drar tots els números.

Pot sem­blar allò que en diuen fer de la neces­si­tat vir­tut, però el cas és que a mi m’agrada que­dar-me l’agost a casa, quan la ciu­tat es buida i es trans­forma en una altra, més man­drosa i més ama­ble. I sobre­tot ara, quan ja no cal recórrer al manual de super­vivència per pas­sar els dies fatídics d’entre­mig, aquells en què, fa uns anys, no tro­ba­ves ni un trist forn obert per com­prar el pa.

El ritme s’alen­teix i, pel que res­pecta a la nos­tra feina, m’atre­vi­ria a dir que hi ha certa soli­da­ri­tat entre els que els toca fit­xar quan la resta des­can­sen. Una soli­da­ri­tat encara més intensa si, a sobre, és cap de set­mana. L’agost, d’altra banda, ha dei­xat de ser aquell desert infor­ma­tiu on no hi bro­lla cap notícia i on, per suplir l’escas­se­dat, s’ali­men­ten tota mena de serps d’estiu. El món és molt gran i no para de donar vol­tes. Tot i que, segons com, veient el pano­rama, pre­fe­ri­ria que a l’agost s’aturés tot per uns dies i la per­si­ana amb el “tan­cat per vacan­ces” s’abaixés per a tot­hom.