Calígula viu

“Encara soc viu, encara soc viu”, exclama el Calígula teatral d’Albert Camus quan els membres de la cort l’han mort i ben mort. I tant, si és viu! Només cal fer una mirada circular pel món: Trump, Bolsonaro, Putin, Boris Johnson, aquell comunista-capitalista de la Xina successor de Tiananmen, Salvini, algun mandatari de l’Est europeu... Un dia nomenaran senador el seu cavall. Qui diu cavall diu tanc o diu míssil, que de totes maneres són objectes que ja ocupen un lloc d’honor en els governs. Alguns em titllaran d’excessiu. Calígula va ser un sanguinari acreditat. No ho són els que dic? Potser no tant o d’una altra manera? Camus projectava la mirada sobre Hitler i Stalin, suposo. També sobre els deixebles que els poguessin sorgir. Déu n’hi do si hi ha aproximacions a Calígula. Menys el líder xinès, tots els altres poden argüir que han estat elegits democràticament. Calígula, no. Stalin tampoc. Hitler sí. Però deixem Hitler i Stalin, que superen l’emperador romà i, per ara, els superen tots i desequilibren l’argument.

Ara està de moda la paraula “empatia”. Abans no l’havia sentida mai. Si està de moda no vol dir que en sobri sinó que en falta. Del pa se’n parla quan no n’hi ha. Trump amb els emigrants de la frontera de Mèxic, Putin i el xinès amb els dissidents, els mandataris europeus amb els homosexuals, Johnson empobrint el propi país, Salvini amb els nàufrags... Calígula va ser elegit pel Senat. A l’obra, els “electors” li riuen totes les gràcies. L’adulen, li celebren les ocurrències. Els mata els fills, i només s’hi enfaden una mica. A poc a poc van pensant que l’han d’apartar del càrrec suprem. Decideixen matar-lo. Abans de fer-ho, dubten més que Hamlet pensant en el seu padrastre. Ho fem? No ho fem? Tota l’obra és això. Camus pensava també en la covardia del sanedrí. Del sanedrí o dels polítics i ciutadans que posen irresponsables als governs i reincideixen en les següents eleccions. La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, d’acord, ja està dit i repetit. Però és molt dolent. L’home ha fet creacions més glorioses. El partit de Trump també riu les sortides del president. Els que no les hi riuen dubten, dilaten la fulminació, estan pendents de les enquestes.

“Encara soc viu.” A Espanya surt un partit d’extrema dreta enlluernat per Calígula, els seus seguidors actuals i la Inquisició. El voten i és reclamat per pactar governs. Pactar-hi és impregnar-se de la seva ideologia. El “problema català” se soluciona amb mètodes expeditius. “No cal esperar que l’assassí actuï per detenir-lo”, diuen. Els assassins som nosaltres. Calígula, en una escena, gira els arguments de tal manera que l’innocent s’acaba immolant. “Trump és boig però no estúpid”, ha dit un de la seva camarilla.