El cargol

En els mateixos dies que llegia El soroll que fa un cargol salvatge quan menja (Més Llibres) m’han arribat sis multes. Totes són dels darrers dos mesos. Totes me les han posat en dies d’aquells que tots diem que estem superenfeinats. Totes, perquè havia circulat a uns 100 km davant de diferents radars programats perquè ningú no passés de 90. Ja ho veuen, doncs: sis badades. I una bestiesa d’excés de velocitat. En aquell llibre, l’autora i protagonista no pot moure’s durant molts mesos de casa seva. Es diu Elisabeth Tova Bailey, té una malaltia neurològica. S’ha de passar el dia estirada, fins i tot estar asseguda la cansa. Una amiga la va a veure. Li porta un cargol. “Què en faré?” No li interessa gens. Però veu que sí. “De vegades, la supervivència depèn d’un centre d’atenció molt concret: una relació, una creença o una esperança que es manté en equilibri al límit de la possibilitat. O d’alguna cosa encara més efímera…” Nosaltres, en canvi, ho volem tot i ho volem ser al mateix temps tot. I ja. De concrets, res. Volem ser el cargol ecològic que salvarà el món i a la vegada l’intrèpid aventurer de low-cost que va de vacances a l’indret més desconegut i remot. Durant un estiu. Un mes. 15 dies. Sí, ho volem ser tot: solidaris i al mateix temps rics. Cultes i esportius. Feministes i seductors. I els més experimentats de tots sense deixar de ser mai joves. Som els més divertits d’Instagram, els més enginyosos del Twitter, els més entesos a l’hort, els presidents de república de les sobretaules. I el cas és que, ben mirat, sí que ho som tot: caòtics i, al mateix temps, ordenats, amables i autoritaris, coherents i contradictoris… Fins i tot avui uns diuen que són d’esquerres i demòcrates, tot i que no volen que els catalans triïn. I molts els voten. Ignoren que, tard o d’hora, sempre hi ha un cargol que hi arriba.