Tots calbs

Quan les apagades cerebrals de la humanitat creixen a la velocitat de la llum encara topes diàriament amb notícies que et confirmen, fins a la nàusea, que la cosa és imparable. Una coneguda xarxa de supermercats ven xurros, d’un en un, en safates plastificades, o grans d’all pelats i també plastificats. El món ja se’n podria anar definitivament a la merda, sí. Però durant les darreres setmanes encara hi ha hagut una altra sorpresa digna dels annals de la involució de l’espècie: una aplicació, la FaceApp, que et canvia l’edat real del rostre. T’ensenya –oh, meravella– com seràs d’aquí a trenta o quaranta anys. T’arruga el cutis, et clivella les galtes, t’enfonsa les conques, et dibuixa cabells blancs o calvície, et pronuncia les bosses de sota els ulls i et marca irreverentment les línies d’expressió. Si ho prefereixes, és clar, també et rejoveneix, i t’ensenya la cara que tenies quan eres adolescent. Com si fossis imbècil i ja no te’n recordessis. Com si fossis fill d’una edat de pedra sense càmeres de fotos. Jugar amb la lògica retrospectiva i amb la lògica prospectiva és, d’entrada, una collonada i, de sortida, un perill de cara a la intimitat. S’ha descobert que l’absurda joguina de moda té una cara fosca: la lletra petita diu que l’aplicació té el dret de fer servir la informació personal dels usuaris i les seves fotografies amb finalitats comercials i en la millora de la tecnologia de reconeixement facial. Cornut i pagar el beure, no només t’enfonsa la possibilitat de descobrir el teu propi envelliment de manera progressiva, sinó que et condemna a transferir les teves dades a qualsevol país del món. I d’aquí a cent anys, tots calbs. Aquesta és l’única certesa.