Opinió

Ombres d’estiu

Una joiosa i serena quietud

“D’això, no se’n parla a la pel·lícula, en la qual, a causa d’un atac de cor, la mort arriba al doctor en un tramvia quan creu que veu Lara

La Conclusió d’El Doctor Givago, quinzena part de la novel·la i amb una extensió d’una cinquantena de pàgines, comença advertint que resta poc a dir sobre la vida de Iuri Andréievitx en relació amb els darrers vuit o nou anys que van precedir la seva mort, “en el curs dels quals va anar cedint i decandint-se més i més, va oblidar els coneixements i la pràctica de la medicina, va malejar la seva qualitat d’escriptor i, només de tant en tant, es deseixia de la seva decadència i del seu abaltiment, es reanimava per, després d’un fugaç raig de llum, tornar a recaure en una absoluta indiferència envers ell mateix i qualsevol cosa del món”. Havent fet bona part del trajecte a peu des de Varikino, Givago va arribar en tren a Moscou a la primavera de l’any 1922, quan es constitueix la URSS i s’inicia el nou pla econòmic. Un temps després, Givago s’aparella amb una noia més jove, Marina, i hi té dues filles. D’això, no se’n parla a la pel·lícula, en la qual, a causa d’un atac de cor, la mort arriba al doctor en un tramvia quan creu que veu Lara.

A la novel·la, Givago mor en les mateixes circumstàncies sense la visió fantasmal de Lara, que, en canvi, reapareix a l’enterrament de l’home amb el qual va viure un amor que “havia estat lliure, extraordinari”. Així ho sent Lara: “S’havien estimat perquè tot el que els envoltava els duia a estimar-se: la terra que trepitjaven, el cel que planava damunt dels seus caps, els núvols i els arbres.” A l’enterrament també hi és el germanastre de Givago, Evgraf Andréievitx, al qual Lara parla d’una nena que, durant la guerra, va haver de deixar en mans d’uns estranys. És la filla de Iuri i Lara, la qual, segons ens explica el narrador renunciant a l’omnisciència absoluta, un dia va eixir de casa per a no tornar mai més: “Potser fou arrestada pel carrer. Va morir o va desaparèixer qui sap on, un número qualsevol d’una llista extraviada en qualsevol camp de concentració, femení o comú, del nord”.

Una, amb la singularitat de la seva vida, entre tants. Abans haurà ajudat Evgraf Andréievitx a reunir els poemes de Givago per publicar-los. Passats els anys, quan la URSS ha derrotat l’Alemanya nazi que l’havia envaït, al final de l’epíleg, en què apareix la filla de Iuri i Lara, dos amics de Givago, Gordon i Dudórov, fullegen el quadern dels escrits, que havien llegit més d’una vegada. Senten una joiosa i serena quietud: “A les seves mans, el quadern semblava com si ja ho sabés, tot això, i confirmés i afermés els seus sentiments.” Me’n vaig a llegir els poemes de Iuri Givago: la poesia sempre resta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.