Una pintada

A la paret posterior de l’escullera del port un gran pintada diu: “Llibertat presos polítics”. L’enormitat de les lletres fa que sigui llegible de punta a punta de la platja. De tant ser-hi els banyistes ni la veuen, però és allí. Fins quan? Per ara l’Ajuntament no ha mobilitzat la brigada perquè l’esborri, i això que hi és propens. Un nen la lletreja: “ll-i-be-r-tat... La mare expeditiva li completa la lectura: “presos polítics”. És possible que el nen li faci preguntes, aquí mateix a la platja o a casa. “Què vol dir llibertat?” “Què són presos polítics?” Ni que la mare cregui que no són “presos polítics” sinó “polítics presos”: alguna explicació li haurà de donar. Jo vaig créixer amb el “Llibertat Jordi Pujol”. “Qui és Jordi Pujol?” “Què hi fa a la presó?” Les pintades que no van ser esborrades per la policia, com una de minúscula a l’ampit d’una finestra de prop de casa, van ser eliminades pel temps, quan Pujol ja era un banquer. ¿Els presos actuals sortiran de la presó i encara hi haurà la pintada a l’escullera? Fins quan?, torno a preguntar.

Els grans hem viscut altres temps polítics: la transició posterior al franquisme, l’autonomia a ple rendiment... La situació actual és tan aflictiva, amb presos polítics o polítics presos, amb exiliats, amb el govern debilitat, amb la persecució que no para i ara amb les forces independentistes barallades a més no poder, que als “grans” de vegades ens ve a la boca, i si no a la boca al pensament, de dir “tan bé que estàvem”. O, com em preguntava un amic italià observador de la catàstrofe humanament i socialment lacerant: “¿Tan malament estàveu?” El nen que lletreja la pintada de l’escullera no podrà dir mai “tan bé que estàvem”. Potser els presos trigaran a sortir de la presó, potser la independència ens atraparà tots morts. Morts els adults o els molt adults. Però i el nen? ¿I els joves que es capbussen a l’aigua indiferents a tot menys al propi cos i a altres cossos? Algun país hauran de construir que superi la situació actual sense reminiscències pretèrites. La pintada de l’escullera és més que una exigència, és una interpel·lació. L’autonomia del “tan bé que estàvem”, no tornarà.

Hi va haver altres pintades. Les que demanaven llibertat, amnistia i autonomia i l’alliberament d’uns altres presos o la legalització de sindicats. He explicat altres vegades que un conegut, proper al PSUC, va excel·lir a pintar reivindicacions de nit. Quan va venir la democràcia va trobar feina a la brigada municipal. El primer encàrrec que va rebre dels nous mandataris, molts del PSUC, va consistir a esborrar totes les pintades del carrer, que havien quedat anacròniques, la majoria de les quals eren obra seva. Qui esborrarà la de l’escullera? Quan? Que no se’ns avanci la brigada actual...