Keep calm
Dos anys
Servidora rebia la notícia de l’atemptat en un hospital públic de Barcelona, entre contraccions, mentre esperava el naixement del meu fill. Les sirenes d’ambulància a través de la finestra i el relat dels locutors de Catalunya Ràdio a través de l’App d’un mòbil és la banda sonora de les llargues hores d’espera del part. Hi havia hagut un atemptat terrorista a la Rambla i se’n sabia molt poca cosa. Encara no sabíem que també hi hauria morts a Cambrils, ni sospitàvem cap relació amb l’explosió de la casa d’Alcanar. Només teníem dubtes i incerteses. El part va anar bé, però la tristesa per les víctimes ens colpia a tots, als professionals mèdics i a tots i cada un de nosaltres. Ploràvem alhora pel nen mort a la Rambla i pel nen que arribava. Li vam posar Pau.
Han passat dos anys, el meu fill ha après a caminar, a parlar, a raonar, ha quadruplicat el seu pes i ens demostra cada dia la rotunda certesa d’aquella frase que diu que la canalla et fan ser conscients –més que cap altra cosa– de la dimensió del temps, de quantes coses passen en dos anys a la vida d’algú que acaba d’arribar al món.
I en aquests dos anys després de l’atemptat seguim carregats de dubtes i incerteses. No s’ha completat encara la llista de víctimes de l’atemptat. El govern espanyol no ha volgut aclarir mai quina connexió hi havia entre l’imam de Ripoll i el CNI. Ni per què la relació entre Es-Satty i els serveis secrets espanyols no es va comunicar mai als Mossos. Ens preguntem si tenia indicis el CNI d’un possible atemptat a Barcelona. Per què el govern espanyol no ha iniciat una investigació? Per què els partits del 155 han bloquejat la comissió al Congrés?
El diari Público va publicar un documentadíssim treball d’investigació que no ha estat rebatut pel govern espanyol. A l’era de la transparència i davant d’un tema tan sensible com un atemptat terrorista, que va sacsejar Barcelona i la va posar a totes les portades dels mitjans de comunicació d’arreu del món, dos anys després el govern espanyol hauria d’explicar, si més no, la seva versió dels fets. Per respecte a les víctimes, perquè tenir respostes ajudaria a accelerar el dol i perquè, en definitiva, així és com s’aborden les tragèdies globals als països democràtics: aclarint què ha passat i mirar que no es repeteixi.