Nazis terroristes

Els feixistes il·lustrats dels trenta recorrien a la manipulació del llenguatge i a la conseqüent deshumanització del rival polític per justificar qualsevol mesura de coacció, i ara mateix salta a la vista els paral·lelismes entre aquest modus operandi i la befa feta per Salvini enviant de festa a Eivissa els refugiats de l’Open Arms, o, més a prop encara, la voracitat d’alguns partits de l’Estat de definir certs rivals polítics com a comunistes radicals, colpistes totalitaris i amics terroristes d’Otegi. L’objectiu d’aquesta devaluació dels mots és penjar una etiqueta amoral que justifiqui l’aïllament parlamentari dels proscrits i etzibi el cop de gràcia definitiu al PSOE: definir-lo com a no constitucionalista per haver gaudit de l’abstenció dels pistolers a Navarra i haver pactat amb nazis sense esvàstica a Catalunya. De totes maneres, en un país on el passat crema per gairebé tothom, val la pena analitzar com els practicants d’aquest argot són els blanquejadors dels seus papàs polítics, els mateixos que ja violaven el llenguatge per defenestrar la dissidència a una dictadura i ara mateix, siguin de blau originari o de taronja trànsfuga, prenen un partit fàcilment definible com d’extrema dreta i el situen dins el sac del centre liberal ignorant la vertadera naturalesa del liberalisme. En definitiva, abans de qualsevol reforma de cartó pedra és urgent vèncer la lluita per la veritat establerta en el llenguatge, ja que només des del bon ús de les paraules es construeix una bona democràcia, un axioma, tot sigui dit, aplicable també als activistes que parlen de fer República mentre refermen les bases de l’autonomisme.