Fes un petó a la mare

La poeta Blanca Llum Vidal, valor en alça, s’estranya de sentir una mare que parla en tercera personal al seu fill: “Si no fas això, la mare et renyarà.” A mi em sorprèn l’estranyesa de la Blanca. Es pregunta si aquesta forma distanciada d’expressar-se és per reforçar l’amenaça de la mare sobre el fill. Però el “distanciament” també es produeix en situacions afables: “Fes un petó a la mare”, diu la mare al fill. O menys imperatiu però antropòfag: “La mare et menjaria a petons.” És així des del “Què li darem a n’el noi de la mare”, admirable decasíl·lab d’encuny popular. Confosa amb el cançoner de Nadal, sembla que es formulin la pregunta els pastors que van a la cova. No, no: és una cançó de bressol i és la mare qui canta. Què li darem que li sàpiga bo? “En quin llavi de dona seria... que la tonada floria?” es preguntava Sagarra donant per fet que aquesta dona “del meu país” era una mare adreçant-se al fill.

Els fills, quan són petits i també de més grans, fan alterar el llenguatge familiar. El pare deixa de ser en Joan o en Miquel per ser “el pare” i la mare ja no és la Maria o la Blanca sinó que és “la mare”: “Ara el pare et portarà a passejar”, diu el pare. “Digues-li-ho a la mare”, afegeix. La formulació s’estén a tota la família: “Vine a fer un petó a l’àvia”, sol·licita l’àvida de petons. “Que no coneixes l’oncle?”, pregunta un senyor que el nen no veu mai. “No facis soroll que avui l’avi té mal de cap”, diu l’afectat per la migranya. La tercera persona no distancia sinó que d’alguna manera uneix. Els lingüistes, sociolingüistes o psicolingüistes ho deuen tenir estudiat. Potser sí que, com intueix la Blanca Llum Vidal, va començar sent una “distanciació” per renyar. Però al final es va estendre a les expressions amoroses.

Entre les amistats passa semblantment: “Que ja no saludes els amics?”, pregunta l’amic al distret. O més complicat: “Que ja no saludem els amics?” Alguns parlen amb si mateixos usant la segona persona del singular, que és la més difícil en la narrativa: “Ara et convindrien unes vacances.”

En el camp de la salut, el personal sanitari s’identifica amb el malalt: “Què, com hem passat la nit?” “Ara ens posarem el termòmetre.” També amb diminutius: “Ja hem fet cacona?” Hi ha malalts, i familiars d’aquests malalts, als quals la confiança que deriva en paternalisme els incomoda. Deu ser una consigna que s’aprèn a les facultats de medicina i a les escoles d’infermeria pensant que si el metge també ha de fer cacona el mal no se li presenta tan dramàtic al pacient. No ho sé. A la pel·lícula Testimoni de càrrec, Elsa Lanchester, que fa d’infermera, diu a Charles Laughton: “Ara prendrem la pastilla i ens ficarem al llit.” Ell li respon: “Amb vostè? Mai!” Val per a tot el món i en tots els idiomes.